La transacció més gran del futbol mundial

VALÈNCIA. “Peter Lim sabía lo que era el Valencia porque es un amante del fútbol. Lim va a firmar la transacción más grande del fútbol mundial. La del Valencia”. Estes foren les paraules textuals que un eufòric Amadeo Salvo va pronunciar, a finals de maig de 2014, a una assemblea “informativa” celebrada al camp de Mestalla, en ple procés de venda del València. Unes soflames populistes i sense fonament, que el temps ha deixat com una de les grans mentides que es digueren durant eixe lamentable període de la història del club valencianista.

El procés de venda dels de Mestalla va ser tota una antologia del que no hauria de ser i de com no hauria de fer-se, la venda d'una entitat que és molt més que una Societat Anònima Esportiva. Casualment, en les últimes setmanes s'han dut a terme els traspassos accionarials en dos dels grans transatlàntics del futbol europeu: l’AC Milan i el Chelsea FC.

Per la magnitud de la transacció del club de la capital anglesa, a continuació, parlarem d'alguns aspectes molt significatives per entendre este procés. El primer està relacionat amb el motiu de la venda, a la que s'ha arribat arran les sancions decretades per la guerra entre Rússia i Ucraïna, cosa que va fer que l’oligarca rus Romam Abramóvitx es veiera obligat a desfer-se del seu club de futbol.

El segon té a vore amb eI termini de temps en el que s'ha fet tot el procés. Una operació financera, quasi express, que es va iniciar el 2 de març, quan el magnat rus ho va anunciar, després d'estar 19 dels 117 anys d'història dels “blues” al seu capdavant i completada el passat 30 de maig. 

Altre aspecte molt rellevant està relacionat amb una de les condicions que Abramóvitx va posar a la comissió encarregada d'estudiar le propostes dels compradors: el nou propietari havia de demostrar, amb fets i no només de paraula, ser un bon administrador. A més d'estar obligat, per contracte, a continuar potenciant l'equip masculí, el femení, l'acadèmia i la seua Fundació.  

Altre factor molt significatiu relacionat amb la venda del primer equip de Londres en guanyar una Champions League, ha sigut l'allau de consultes, per part de possibles compradors, que arribaren a les oficines d'Stamford Bridge. Més de 250 s'interesaren per l’operació. Un centenar d'elles arribaren a tindre converses detallades amb l'entitat. Poc més d'una trentena d'estes ofertes arribaren a signar acords de confidencialitat. D'estes, només dotze passaren el filtre al considerar-se factibles i creïbles. Per a la última criba, quedaren únicament tres candidats i, finalment, l'oferta guanyadora va ser la del consorci nord-americà format per Todd Boehly i Clearlake Capital.

El Chelsea, passava així al conglomerat esportiu del qual és accionista el senyor Boehly. D'este entramat empresarial formen part les franquícies californianes de Los Angeles Dodgers, de beisbol  i la de Los Angeles Lakers, de bàsquet. Dos dels equips més importants de les lligues professionals als Estats Units.

I per últim, la dada més espectacular de totes, la xifra que dona idea de la magnitud de l’operació: 4.970. Eixos són els milions d'euros pels quals els “blues” han canviat de mans. Una xifra que, com en el seu moment va dir Manolo Llorente, altre president valencianista, és “escandalosamente escandalosa”.

Està clar que comparar la venda del València, de fa huit anys, amb la del Chelsea actual és jugar amb avantatge, pel context d'una i altra entitat, per la diferencia econòmica que dona competir a la Première i a LaLiga, per la participació constant dels anglesos en competicions europees, per les masses socials dels dos clubs, per la repercusió mediàtica d'uns i d'altres i sobretot per les circumstàncies econòmiques en les que els dos clubs arribaren a eixe procés. Tot això està clar, però el que no podem fer és continuar fent-se trampes al solitari i combregant amb rodes de molí i creguent-se contes xinesos.

Com va dir Amadeo Salvo en eixa mateixa assemblea, a la que fèiem referència a l'inici d'esta columna: “El tramposo llama tramposo al que no es tramposo”, i això, podria aplicar-se, perfectament, al que patiren totes aquelles veus que durant eixos dies es varen posicionar contra la venda del València, sense garanties ni avals, a diferencia del que han fet al Chelsea.