L' adrenalina del vertigen

VALÈNCIA. No sé si és molt exagerat dir que el València CF es jugarà la temporada en 90 minuts, però el ben cert és que així ho pense. Té el seu aquell això de tornar a sentir el pessigolleig del tot o res en hora i mitja. Tornar a sentir el cuquet en l'estómac del triomf o del fracàs. Perquè d'això es tracta, de tornar a una final després d'onze anys o de pegar-li foc a la falla al març (perquè encara quedant dos mesos llargs de temporada, quedar fora de la final el dijous significarà obrir una ferida de considerables dimensions).

Té la seua gràcia el viure pendent de què ocorrerà el dijous, el deixar-te portar pel pessimisme de l'última jornada (sembla que el València haja perdut 4-0 davant un segona B i el Betis vinga de guanyar 0-6 al Camp Nou) o de l'optimisme del 2-2 en l'anada i del complicat que és fer-li un gol a l'equip per a vore't, no ja en la final, sinó campió de Copa.

Tornar a sentir l'emoció de poder accedir a una final després d'onze anys negant que fóra possible, et fa segregar molta adrenalina, la del vertigen. No hi haurà terme mig, el dijous de matinada el valencianisme serà feliç sense límits i tornarà a sentir-se important, o caminarà a meitat camí entre el cabreig i la depressió. El dijous de matinada els jugadors seran herois o objecte de la més cruel i feroç de les crítiques. Sense mitjes tintes, les conseqüències del futbol en estat pur. Cel o infern, tot o res, èxit o misèria. Viure al límit té estes conseqüències, però almenys -onze anys després- hi ha alguna cosa amb la que poder il·lusionar-se encara que tot puga acabar en plor.

Aspirar a eixir de la mediocritat comporta l'agitació de qui s'acosta a la seua Nirvana o a la tristesa infinita del bac sonor. Si s'aspira a la monotonia mai es patirà, però tampoc hi haurà goig que recordar en un futur. La mediocritat de l'autocomplaença no proporciona alegria ni tristesa. I encara que existisca la possibilitat de mossegar la pols en una dolorosa derrota, val la pena intentar-lo.

I val la pena perquè un club de futbol no és res sense estos moments. Sense els partits importants guanyats i els perduts. Perquè esta semifinal de Copa per al valencianisme és (salvant les distàncies) tan important per a l'afeccionat valencianista com les semifinals de Champions o les jornades prèvies a les lligues de principis dels 2000. Després d'onze anys de mediocritat a granel (en alguns casos disfressada de triomf amb el fals mantell d'estabilitat econòmica), existeix la possibilitat de fer una cosa diferent i arribar un escaló més amunt d'on et portes quedant des del 2008. I encara que ningú t'assegure el triomf, tampoc ningú pot certificar el fracàs i eixa espera et fa sentir viu.

Per això em costa tant entendre (respectant-ho) que hi haja veus sentenciant ja la temporada i als seus protagonistes. No perquè no es puga criticar (és la base de tota millora), però crec que el moment no és l'oportú. És arriscat jugar-se la temporada al que ocórrega en 90 minuts? Sens dubte, però en esport i en el futbol no hi ha opinions que es puguen sustentar sense resultats. Agradarà més o menys, però és així.

D'ací a la felicitat o el cabreig del dijous en la matinada tocarà donar-li moltes voltes al cap i segregarem molta adrenalina causada pel vertigen. I és que, ja fa molt temps que el dic. Si vols una vida fàcil, no et faces del València CF.