L'eterna perruca

VALÈNCIA. Estava il·lusionat. Molt il·lusionat. La idea de tornar al València Club de Futbol l'havia canviat. I encara que ell pensara que no, se li notava. 'Presi -sempre l'anomenava així- alguna cosa portes entre mans', li deia jo sense saber res de res. Jaume Ortí era transparent. Almenys per a mi. Des que vaig coincidir a La Taula Esportiva de Ràdio 9, connectarem. Fins a eixe moment no havíem tingut cap tracte. Jo no el vaig conèixer com a màxim dirigent de l'entitat, més enllà de veure'l en televisió i de tindre l'honor d'un fet del qual m'ha fet sentir orgullós i que de seguida explicaré. Ara fa 10 anys servidor era un pollastre sense cap que portava quatre dies en açò del periodisme i a 'Bonico' li donava igual. Als mesos de compartir estudi, vaig deixar de ser Alberto per transformar-me en 'Beto'. Que si Beto cap ací que si Beto cap allà. Jaume m'havia rebatejat i jo tan content. Aleshores era l'encarregat d'avisar als convidats per què vingueren a la tertúlia. Cada setmana parlàvem. I cada colp la conversa era més llarga. I ho era fins al punt de convertir en costum, treballara o no, xarrar per telèfon de futbol: dels jugadors, del filial, de la pedrera -era un enamorat de Paterna- o de qualsevol cosa particular.

En una d'eixes converses -els últims anys parlàvem un parell de vegades a la setmana- ho va admetre. 'Beto, que puc tornar', quasi em murmurava. 'Però tornar a on presi?'. 'Al València Beto, al València'. Layhoon s'havia adonat de la capacitat innata que Ortí tenia per posar d'acord a qualsevol. Per mitjançar en conflictes, per calmar les aigües. 'Però no comentes res a ningú, eh'. Jaume sabia que jo mai obriria la boca. Qualsevol filtració podria fer canviar d'opinió a Meriton. Els asiàtics no volien filtracions. I clar, la decisió va allargar-se tant en el temps -Lim anava al seu ritme- que la informació va eixir a la llum pública. I Bonico no sabia mentir. El final de la història ja el coneixeu. Els amos avantposaren el secretisme a les virtuts del president. Les seues opcions desaparegueren i 'Sillas Gol' va mantindre tots els dimarts al seu opinador estrela.

Durant els quatre anys -i uns mesos- del programa que dirigisc juntament amb Nacho Cotino, Ortí sempre havia sigut fidel als dimarts. Li agradava el dia. El seu somriure era un segell propi cada vegada que entrava per la porta. 'Beetooo', dos besos, un abraç i la pregunta: 'qui ve hui de la família?'. Per a ell, els professionals que participem del programa a la Ocho Mediterráneo érem la seua família. No feia distincions. La meua resposta també era immediata: 'Has aparcat bé, no?'. 'De categoria', responia de forma automatitzada després de deixar el seu vehicle particular o en el cantó del carrer o damunt del pas de vianants. Era únic. Quaranta-vuit mesos aparcant totes les setmanes malament tot i tindre un descampat a quinze metres on podia aparcar a la perfecció. 'Tranquil Beto que eixe lloc el tinc reservat'. I com si fóra de veres, la policia mai el va multar. Tenia àngel. I el sabia transmetre. És i serà el president més volgut de la història del club del seu cor. Perquè com ell no es cansava de repetir, després de la família, està el València CF.

I amb la seua figura asseguda a la llotja, l'entitat blanc-i-negra va aconseguir els majors èxits des del seu naixement. Però Jaume no es limitava a atalaiar el món des de la seua perspectiva de poder. Els títols no l'havien engrandit, més aviat tot el contrari. Disfrutava amb la gent. Vivint amb ella, sentint com la seua afició. I sols així un pot entendre com a La Romareda nasqué el símbol de la perruca. Després de guanyar al Reial Saragossa amb un gol d'Angulo, Bonico baixà a l'herba i va posar-se la famosa perruca. La Lliga no estava guanyada. Ni molt menys. Encara quedaven sis jornades. I el gest va ser molt criticat. Havia pecat de “prepotent”, s'atrevien a escriure alguns. Com es nota que no el coneixien! Simplement estava feliç i l'únic que va fer, fou donar per bona la petició d'uns aficionats que volien compartir la seua alegria amb ell.

I per fi aplegà aquell 9 de maig del 2004. La sisena es tenyia de blanc-i-negre. Puentes Leira xiulava la fi del partit poc després que Baraja sentenciara el campionat i la bogeria s'apoderava del Pizjuán. Els milers de valencianistes que havíem viatjat fins a Sevilla cantàvem, rèiem i ploràvem d'alegria. Tres amics i jo estàvem allí. Ràpidament baixàrem des de la part alta de l'estadi fins a la primera fila. Érem campions i ens tocava celebrar-ho. La volta d'honor dels jugadors, els abraços, la festa...va ser un moment inoblidable. Irrepetible. I ahí estava el presi. Quan marxaren els futbolistes aparegué. Sobre l'herba i amb el palmito de la penya d'Aldaia. On devia estar. On volia estar. Amb el poble, amb la gent amb nosaltres. I Bonico, fruit de la casualitat frenà just davant d'on nosaltres estàvem. Espanyeta i ell, els dos. Un instant que va aprofitar l'intrèpid reporter de la Cadena Cope, un tal Nacho Cotino, a qui no coneixia de res i que nou anys després es convertiria en el meu company, demanant-li al personal una perruca. Jo en portava una i, sense pensar-ho, li la vaig donar. 'És per a Jaume, és per a Jaume', em repetia. Dit i fet. Me la lleví, li la llancí a Cotino i Nacho, li la posà al seu amic. Sí, eixa mateixa perruca taronja que des de divendres haveu vist a les fotografies dels diferents mitjans de comunicació i les xarxes social. La meua perruca. La teua, Bonico. La de tots els que et volíem. La del valencianisme. Imatge eterna. Com tu, presi. Gràcies per tot. Ja et trobe a faltar.