Llàgrimes de felicitat

VALÈNCIA. Per fi! Ha costat, però el València ja és matemàticament nou equip de la pròxima edició de la Lliga de Campions. Un premi més que merescut, especialment per a una afició que havia patit durant més de dos anys de manera injustificada. Però, per fortuna, i gràcies a una sensacional temporada, l'obscura etapa ja està passada. Ara toca disfrutar. Toca gaudir i il·lusionar-se. Perquè Mestalla tornarà a ser escenari de la mare de totes les competicions. Pocs moments en el futbol són comparables, per exemple, a la disputa d'unes semifinals amb el baló de les estreles. La pallissa al Barça o la nit de Juan Sánchez davant el Leeds són moments irrepetibles en la història blanc-i-negra. Enfrontaments entre els millors del continent en els quals pot ocórrer qualsevol cosa. O millor dit, pot ocórrer qualsevol cosa si de per mig no apareix el Reial Madrid. Quan un equip juga al Bernabéu és preferible substituir la paraula 'qualsevol' i reduir-la a l'expressió "fer-ho tan perfecte que ni l'àrbitre et puga impedir guanyar". Però arbitratges al marge, sols pensar en la possibilitat de lluitar per un esdeveniment així, com els que visquérem la passada setmana, posa els pèls de punta. El somni ha començat.

Com d'ensomni va ser el viatge que arrancava tal dia com hui ara fa 14 anys! Aquella vesprada de divendres, a la plaça del poble dos amics, Koke i Xavi, acompanyats per un servidor havíem organitzat el cap de setmana. Dissabte quedaríem per veure el futbol i diumenge, a esmorzar a Vila-real per comprar les entrades del penúltim partit de Lliga. Els nostres càlculs ens feien pensar que el conjunt de Rafa Benítez tornaria a ser campió 8 dies més tard. Però ens equivocàrem. Els esdeveniments es precipitaren i el guió va pegar una bolcada. Primer, perquè el Barça queia a Balaídos per un a zero, i especialment, perquè un tal Samuel Etoo es doctorava amb un partidàs a la capital. El camerunés havia portat al Mallorca a conquerir territori comanxe. Dos a tres havien perdut els galàctics i el València passava a dependre de si mateix per a, dos anys després, repetir l'heroicitat del 2002.

La jornada de dissabte havia sigut perfecta. I quan ens anàvem camí de casa amb el somriure nerviós de qui sap que l'endemà serà un gran dia, Koke va pronunciar eixa frase que mai se li ha de dir a uns adolescents: "No hi ha ous". "A què?" vaig contestar de seguida. "A plantar-nos demà en Sevilla". Encara no havia acabat de dir-ho quan Xavi ja havia respost: "El cotxe el pose jo". Cinc segons de conversa i un parell de minuts més, per a avisar a la família i per a pactar l'hora d'eixida van ser suficients. "A les sis del matí en la meua porta", sentencià. Dit i fet. Tots allí, com un clau.

A la 'cotxà', també s'apuntà Maria, la novia de Xavi. Seríem quatre. A les 11.30 hores ja estàvem a la porta de les taquilles. Durant el trajecte paràrem a pixar i gràcies. Volíem aplegar com més prompte millor. No teníem entrades i no sabíem si anàvem a aconseguir-les. Sense quasi descansar al llarg de la nit anterior, no callàrem durant els quasi 700 quilòmetres de viatge. Dormir estava reservat per als covards. Tant, que no conduírem, volàrem. La il·lusió s'havia apoderat de nosaltres. Ni tan sols volguérem aparcar el cotxe. Amb els diners a la mà, baixàrem dos corrent cap a les taquilles del Pizjuán: "Xics, que sí que hi ha", cridàrem com si estiguérem transmetent la millor de les notícies del món sencer. El 'trofeu' el teníem a la mà i encara mig dia per disfrutar de la capital andalusa. Sevilla sempre té i tindrà un color especial. I més, des d'aquell 9 de maig.

I per fi arribà l'hora del partit. I amb ella, els moments previs al xiulit inicial, el tracte com a germans amb aquells que no havies vist abans però que, com tu, presumien de la seua camiseta, les cares dels xics del costat... sense saber-ho s'han convertit en fotografies que mai s'esborraran de la meua memòria. Com tampoc ho faran els gols de Vicente i de Baraja. Especialment este últim. Una diana que jo no vaig veure en directe.

Restaven tres minuts per a la fi i el València anava a ser campió. En eixe instant Koke i jo decidírem canviar la part més elevada del coliseu sevillista a la primera fila. Volíem viure la celebració d'aprop, però escollirem malament. Quan baixàvem per les escales interiors, sentirem cridar gol. Durant una mil·lèsima de segon pensava que el rival havia empatat. Però no. Traguérem el cap per a una de les bocanes i comprovàrem que, ara sí: altra Lliga per a casa! Però encara quedava l'afegit. Temps en el qual la pilota va eixir per la banda en el mateix lloc on estàvem nosaltres. En eixe instant, la càmera ens va fer un plànol de 2 o 3 segons. Sols estàvem nosaltres, Koke i jo. Cridant, abraçant-se. Encara sense xarxes socials -i jo amb la cabellera al vent- el mòbil comença a sonar: telefonades i missatges. I tots repetint-me el mateix: "no plores que som campions". Eren llàgrimes de felicitat, de felicitat plena. Catorze anys ja, com passa el temps!