Madrid-Mendieta, o quan no és no

VALÈNCIA. Demà diumenge visitarà el camp de Mestalla, l'equip que ha acaparat bona part de l'atenció mediàtica del final del passat mercat estival de fitxatges: el Real Madrid. 

L'equip madridista, acostumat a fer i desfer en quasi tot el relacionat amb el futbol ha vist com des del París Saint Germain se li paraven els peus i es rebutjaven totes i cadascuna de les ofertes fetes pel davanter Kylian M'bappe, per a disgust i afrenta de l'afició i de la prensa nacional-madridista.    

El no dels parisencs a vendre a la seua rutilant estrella, no és el primer que reben els de Florentino Pérez. Personatge, per altra part, acostumat a fitxar a tota aquell galàctic que es mou pel planeta futbol: Figo, Ronaldo, Zidane, Beckham, Bale, Hazard, són una bona mostra. Per això, la negativa del PSG ha plegar-se als desitjos dels de Madrid, pot ser una bona escusa per recordar que el València va ser u dels primers clubs en plantar-li cara i negar-se a traspassar un jugador a l'equip presidit per, en paraules de Butragueño, un “ser superior”.

El jugador en qüestió no és altre que Gaizka Mendieta. Format com a les categories inferiors del CD Castelló, va debutar en la temporada 1991/92 a Segona Divisió. El seu joc va cridar l'atenció del València CF, que el va fitxar per al seu filial l'any següent. Però prompte va incorporar-se al primer equip i poc a poc anà consolidant-se, fins convertir-se ser en un jugador indiscutible i una de les grans referències del club.

En la campanya 1998-99, amb Claudio Ranieri a la banqueta, va aconseguir ser campió de la Copa Intertoto i de la Copa del Rei, en una final contra l'Atlético, que ha passat a la història, a més de per la contundent victòria per 3-0, per l'extraordinari gol que va marcar el nostre protagonista.
Amb l'arribada d'Héctor Cúper, a la banqueta valencianista, continuarien els éxits nacionals i internacionals. Primer, amb la Supercopa d'Espanya de 1999, guanyada davant el FC Barcelona. I en eixa mateixa campanya i en la següent arribant a les finals de la Champions League. En les dos ocasions Mendieta va ser considerat entre els millors jugadors de la competició. Gaizka, en eixos anys, per mèrits propis, s'havia convertit en el capità de l'equip, en el líder indiscutible del vestuari i en l'ídol de Mestalla.

Així, arribem a l'estiu de 2001 quan els del Bernabeu s’interessaren pel capità valencianista, però negant-se al pagament de la totalitat de la seua clàusula. Cosa per la qual, evidentment, es trobaren amb la negativa de la directiva del València al traspàs de la “rata penada” de l'escut, com el va definir Pedro Cortés, el president en eixe moment del club.

Les relacions entre el jugador i el club es varen tensar, cosa que va aprofitar la SS Lazio, en aquells moments un equip que fitxava grans estrelles com ara ho fan el PSG o el City, per presentar una suculenta oferta d'aproximadament uns 48 milions d'euros, que foren acceptats pels valencianistes. Eixa xifra va  convertir el seu traspàs en el més car d'un jugador espanyol  fins eixe moment. Els posteriors problemes financers de la Lazio i la seua impossibilitat d'abonar la totalitat del traspàs va fer que arribaren a Mestalla, des de l'equip italià, Stefano Fiore i Bernardo Corradi per poder saldar el deute.  

Mendieta va abandonar el València, en direcció a la capital romana i Florentino Pérez, no sols es va quedar sense poder fitxar-lo sinó que a més, va vore com l'equip dirigit per Rafa Benítez li guanyava la lliga en l'any del centenari madridista. Però eixa ja és altra història.