Marc destrona Puchol II

VALÈNCIA. El rest de Montserrat i un incommensurable Tomàs II guanyen la Copa Diputació de València Caixa Popular d’escala i corda en imposar-se a Puchol II i Guillermo (60-35). Ian i Brisca s’emporten el títol en véncer a Marrahí i Lorja (25-00) en una formidable vesprada de pilota al trinquet d’Oliva.

Quatre anys. Quatre anys ha costat trobar una vacuna efectiva amb la qual contrarestar Puchol II, el gran depredador de la Copa Diputació de València Caixa Popular d’escala i corda. Pràcticament infal·lible fins hui, després d'embutxacar-se tres títols de manera consecutiva (2017, 2018 i 2019), el rest de Vinalesa ha recuperat esta vesprada al trinquet d’Oliva la seua condició humana davant una formidable parella de pilotaris. Marc de Montserrat i Tomàs II s’han proclamat campions de la gran competició per parelles de la temporada professional després de brodar una final en la qual no hi ha hagut espai per a l’emoció o el patiment. De fet, el contundent resultat final, 60-35, si bé no és fidel a la intensitat de cada joc, sí que descriu amb claredat el marge de maniobra amb el qual Marc i Tomàs han jugat, han disfrutat, durant tota la partida, més viva i ràpida del previst.

Potser les característiques del majestuós trinquet de la ciutat de la Safor, més acostumat a acollir encontres de raspall, ha desvirtuat el joc dels quatre protagonistes de la final d’escala i corda. És només una suposició. Però, el poderós rebot de Puchol II no ha lluït com altres vegades, ni tampoc ha aparegut amb la freqüència habitual el quinze oportú del seu escuder, Guillermo. Per contra, el braç elèctric de Marc i la pegada felina de Tomàs II s’han adaptat millor a l’escenari, preparat ahir per a rebre fins a tres-cents espectadors de manera segura, segons obliguen les circumstàncies de la pandèmia.

Amb tot, i malgrat que el primer joc ha caigut del costat dels rojos, Marc i Tomàs II han sabut aprofitar els primers compassos de la partida per marcar una distància considerable a l’electrònic. És curiós. Des de l’escala, les seues converses entre quinze i quinze semblen discussions acalorades. Tanmateix, les paraules entre ells es tradueixen pocs segons després en jugades perfectament dibuixades. I pràcticament en un tres i no res, mentre la càtedra començava a arrufar el nas després de travessar per l’equip roig, un 45-25 anunciava que la final pintava, de manera inesperada per a molts, d’un blau potent. Tot perquè, des del dau, Marc s’ha mostrat sense dubtes ni errades, i des del rest, Tomàs II ha trobat la llotjeta amb una facilitat letal. El de Xaló ha esclatat. Des que va guanyar la Lliga Bankia en estiu, ha fet un pas endavant amb el qual ha avançat una vida. L’àgil i explosiu punter s’ha transformat en un mitger referent, un jugador complet, en un segur de vida capaç de ser determinant en el moment més necessari. En resum, la parella blava ha trobat la recepta per a una combinació efectiva, inapel·lable. Sobretot quan des de l’altra banda de la corda, Puchol II ha anat castigant-se, assumint molt de joc, sense respostes clares a pilotes enverinades. L’ajuda de Guillermo, massa intermitent, no ha estat suficient.

El 50-25 ja semblava la sentència, però l’orgull de Puchol II ha emergit des del fons de la canxa. Amb el cor més que amb les mans, el de Vinalesa ha tret colps de mèrit per a retallar les diferències, com aferrant-se a la seua volguda competició, a la seua Copa, de la que no tindrà ara més remei que acomiadar-se, almenys per una temporada.

A diferència del que va ocórrer l’estiu de 2017 a Llíria, quan Puchol II i Marc es van enfrontar en altra final de la Copa Diputació, el jugador de Montserrat sí que ha tirat esta vesprada del manual de figura. Ha mantingut la calma, l’equilibri, la sang freda i el braç carregat. Les seues canonades no han perdut la fina punteria i han marcat el ritme en els darrers quinzes de la final. Fins que l'última pilota, la més difícil de totes les que s’han de jugar, ha creuat per damunt de la corda sense camí possible de tornada.

A la fi, Marc i Tomàs s’han fos en una abraçada irreverent davant l’amenaça del maleït virus, però més que significativa després d’un mes carregat de partides, de sensacions positives que hui s’han concretat en la victòria final.

Ian i Brisca, campions sense discussió

Si la final d’escala i corda ha estat decantada des de ben prompte, més encara ho ha estat la de raspall. Ian i Brisca s’han emportat la victòria davant Marrahí i Lorja amb una partida sabatera (25-0) la qual ha suposat un triomf redó per a la parella dels rojos.

Tanmateix, la clau de la final ha estat en el tercer joc de l’encontre, quan la partida ja anava 10-0. Més de mitja hora ha calgut per a decidir quina parella sumava el joc. Els blaus, amb un Marrahí massa precipitat, han malbaratat fins a quatre oportunitats per posar-se 10-5 i obrir les portes d’una nova final. Els rojos, per contra, no han fallat quan han tingut la seua opció i el 15-0 ha estat una apunyalada mortal per a la final. Arrossegats per la necessitat de sumar quinzes ràpids, ni Marrahí ni Lorja han encertat en llevar-li la pilota de les mans a Brisca, recuperat de totes les lesions i a un nivell superlatiu de joc. Ian, temible com sempre a la treta, ha completat la faena amb la fiabilitat que l’acompanya cada vesprada. Al remat, victòria sabatera per tancar una Copa perfecta.