VALÈNCIA. Tenen l'habilitat de pujar el preu del pa cada vegada que parlen. Lo pitjor és que segueixen fent-ho, parlar, com si acabaren d'arribar. El mateix discurs, recalentat, de l'últim lustre. Poca gent s'ha conegut per estes terres amb tant de rostre. A més, acudint a la seua última creació, eixa autoentrevista tan risible que van publicar el dilluns, ho fan desmentint-se a ells mateixos, i confirmant moltes coses de les quals se'ls acusava recentment.
Són d'una estupidesa descomunal. Posar l'assumpte en mans de qualsevol soldadet tuiter dels que tenen haguera donat un text amb menys fissures. Que per a començar, al·ludeixen a una economia que es desmunta simplement acudint als comptes que presenten en junta d'accionistes cada any. Així de descarats són.
Però en fi, era lo esperat. Un estiu sense explicacions, i ja ni açò, ni tan sols filtracions, per a 'defensar-se', donava a entendre que no havia explicació més enllà d'enveges, o viratges típics d'un capritxós. El que sí esperava era més altura. Almenys un esforç en aparentar.
No al·ludiré a la part en la qual el mateix València es pregunta si està en venda. Però sí a un altre tipical de Meriton. Un conglomerat que repeteix com un lloro quatre frases carents ja, amb el pas dels anys, de sentit algun. Perquè tornar una vegada i una altra a lo del projecte, quan t'has carregat els dos projectes, els únics dos projectes, que t'han donat resultat, i tots dos aliens a la teua filosofia, dóna fins a ràbia. Un projecte no és passar-se la vida donant més volantades que un car. Com l'estabilitat, altra cosa en la qual persisteixen, tampoc és haver utilitzat més entrenadors que en els cinc anys anteriors a la seua arribada. O més directors esportius que mai. Ni trencar la unió existent. Ni sumar en cinc anys més de cinquanta acomiadaments de personal. Què dir d'haver externalitzat mig club... Fa anys que sonen a buit.
Però el súmmum és parlar de créixer i a continuació enlletgir que Marcelino i Alemany hagen pujat la mitjana d'edat de la plantilla en tres anys. No tinc clar si és pura ignorància, o que estan confessant alguna cosa. Els jugadors compleixen anys, irremeiablement la mitjana d'edat va a haver d'augmentar si vols créixer basant-se en pedrera i "4 fitxatges estratègics", però si al·legues intolerància a una mitjana superior a 23 anys, estàs afirmant que el teu propòsit és criar jugadors i vendre'ls al complir 25?
Podríem estendre'ns en la dificultat d'aspirar a res amb una mitjana d'edat inferior a 26, o recordar les seues mateixes paraules de nouvinguts prometent en cinc temporades estar al nivell dels top europeus per a reafirmar el canvi en el discurs, o incidir en el caos organitzatiu que munten cada vegada que toquen alguna cosa. Però per a què.
Tal vegada ací estiga el moll de tot açò. I el perquè d'eixa altra frase que resa que Marcelino i Alemany no encaixen en el 'nou projecte'. Perquè estos dos no soles venien a guanyar; a guanyar de veritat. I a créixer; a créixer de veritat. Sinó que acompanyaven el seu full de ruta amb una mentalitat, combativa, i una exigència. Reflex del seu caràcter. Respectant la filosofia històrica de la entitat. Reduir distàncies amb les armes de les que disposes. Lluny d'eixa obsessió per la marca blanca, la despersonalització, i el passar desapercebut, sense molestar, made in Meriton. Potser eixa obsessió per entrenadors d'experiència zero també explique moltes coses.
Han entès tan poc que no s'adonen que l'afinitat per la M&M no té res a veure amb la seua simpatia, ni el seu sexapeal, ni a fer-ho tot bé (que no ho van fer), sinó a haver-li donat una coherència a tot açò, traçar un camí recognoscible, dotat de personalitat. Que en definitiva és donar-li al club el que portem anys i anys reclamant, donant un paset darrere l'altre, sempre cap a avant. No avançar un i retrocedir tres, com només sap fer el carranc singapurés. L'única herència del qual és destrossar projectes d'eixa índole. I que el seu meriton és anar camí de fer bons als seus antecessors.
Ho vaig dir fa setmanes, i ho torne a repetir: Vos heu equivocat de lloc. Per al que voleu millor haver comprat el Basilea. Ací no es ve a açò. Mai trobareu complicitat ni aprovació de l'aficionat per eixa via, perquè açò és el VCF, i ací es ve a molestar, a barallar, i a guanyar. Sí, guanyar, guanyar títols com la Copa, perquè mira si sou miopes que ni tan sols compreneu la importància social de conquistar trofeus com eixe, la revitalització que comporta, la moral que insufla, i tot el que pot aportar a llarg termini a l'economia. El significat que té fer-ho després de tant de temps patint una fugida generacional, i aconseguir-ho en ple centenari.
Almenys cal reconèixer-los una cosa: la insistència a imposar el seu model. Ho van fer al principi i ho volen tornar a fer ara. Lo demés, Rufete, Alemany...etc sempre va sonar a excusa, una via per a aconseguir la Champions i poc més. Amanit amb la seua ignorància futbolística, que els porta a pensar que una vegada arribes mantenir-se és pan comido. Quan en realitat necessites molt per a aconseguir-ho, concretament tot del que et desprens.
A hores d'ara resulta evident que reflecteixen els símptomes d'una incipient decadència. Fins han cremat el comodí de la 'campanya orquestrada'. Els tics habituals que estem acostumats a veure cada vegada que una dirigencia s'enfonsa estan sobre el tapet. Igualment ocorre amb els seus defensors. Els arguments esgrimits, eixa complaença que ratlla el vassallatge, és la mateixa de tota la vida. La culpable d'haver acabat així. Si no haguérem consentit la meitat de coses que consentirem al passat, un altre gall haguera cantat.
L'única cosa destacable de l'autoentrevista és l'anunci de que al equip del 25 de maig li queden tres finestres de fitxatges. Això, i eixe tufet a fi de cicle que comença a desprendre tot.
Esperem que sàpiguen anar-se'n sense fer-nos mal.