Match point

VALÈNCIA. Fon en març del 18. D’este segle. Fa poc més de tres anys. Han passat moltes coses des d’aquell dia, però si haguérem de fer una sinopsi brevíssima afirmaríem que el Llevant ha crescut, de la mà de Paco López, i que els granotes hem pogut ensomiar desperts, hem pegat un bot qualitatiu considerable, que necessita, no obstant, com tots els creixements, consolidar-se.

Aquell dia tinguérem sort. Potser, fins i tot, el Llevant no meresqué guanyar. La primera part fon terrible i l’equip mostra alguns dels defectes que l’havien afonat en la depressió després de quinze partits –quinze!– sense aconseguir cap triomf. A la fi Coke marcà el 0-1, en el 79’, i el Llevant, que es veïa abocat al descens a Segona, amb una inèrcia inapelable, començà a alenar.  Paco López, ascendit de l’Atlètic Llevant buscant una reacció que evitara la catàstrofe, començava amb bon peu.

Qui llig fa anys el Bombeja Agustinet! sap que he emprat de tant en tant la imatge final de la magistral Match Point, de Woody Allen (sí, no és a soles d’Scarlett…) com a metàfora del futbol. La pilota que bota sobre la xàrcia central en un partit de tenis i un punt de fortuna la inclina cap a un camp o un altre. Recordeu l’anell que dansa en acabant sobre l’ampit del riu? Just això! Com amb el baló.

És el punt de fortuna que, en un moment puntual i decisiu, pot canviar el rumb d’una vida, d’un equip de futbol. Aquell dia de març el Llevant necessitava un punt d’inflexió en el colisseu Alfonso Pérez –mai m’acostumaré a anomenar així aquell estadi sempre desangelat–. Es tractava de tres punts per a l’esperança, per a estanyar l’autoestima i especular amb un any més entre els millors. La piloteta caigué d’esta banda. I el Llevant es disparà. Tot camí comença amb un pas i aquella victòria fon l’inici d’una ratxa inoblidable i d’un futbol que meravellà a Orriols i que es traduí en huit victòries, un empat i una derrota.

La victòria en Ipurua feu olor a aquell dia de març. Triomf afanyós per a trencar una estadística maleïda –la de no guanyar en Eibar– i una ratxa de joc i resultats que amenaçava en endenyar-se, després de l’eliminació en Copa, quan la Lliga apuntava a nous reptes i el Llevant a penes havia conquerit tres punts de dotze, estancat en la taula, en terra de ningú. Ipurua podria ser l’inici d’un camí nou, com Getafe, amb l’ambició i l’autoestima recobrades. El derbi front al Vila-real podria acostar Europa, tímidament i seria una victòria de prestigi per a créixer anímicament i deixar complexos pel camí.