VALÈNCIA. Li toca al València CF jugar esta nit a Torí i ho fa, com es diu en l'argot, amb el ganxo en el coll. A noranta minuts li toca al conjunt de Marcelino fer-se fort en pista gran i davant rival important. És a dir, toca gesta.
Dins de la mala notícia que significa anar amb l'obligació en semblant escenari, la part més positiva és la que arribe este partit en este moment. Potser siga molt aventurat pensar que per guanyar-li a Young Boys, Getafe i Rayo, el València està al nivell de l'any passat. Però tampoc és menys cert que l'equip ha de mesurar el seu increment de rendiment davant rivals d'esta entitat. Per a açò es juga la Champions, per a encarar este tipus d'exàmen.
En alguna cosa sí coincidisc plenament amb Marcelino, encara que fins a esta nit desconec el calat d'esta afirmació: el València CF és ara millor equip que fa uns mesos.
En la millorança de les últimes setmanes crec destacables dos premisses. Començant per la defensiva, que demostra estar a un alt nivell. No és una casualitat que la porteria que habitualment defensa el brasiler Net siga la menys batuda de la lliga al costat de la de l'Atlètic de Madrid. Només nou vegades ha hagut d'arreplegar el brasiler la pilota de dins de la seua porteria. Això significa que el sistema -i dic el sistema i no únicament la línia de rereguarda- funciona. Exemple evident és que jugue qui jugue (Wass, Piccini, Garay, Diackhaby...) l'equip no es ressent. La columna formada per Neto baix els pals, Gabriel en el centre, Gayà en l'esquerra i Coquelin per davant és fonamental.
I l'altra premissa que crec destacable és la de la davantera. Rehabilitada i molt més participativa en els tres partits que s'expliquen per victòries. El de Santi Mina no és gens que no hàgem dit i ressaltat ja, fam. Tota la que li faltava a l'equip en la zona atacant. El vigués ha arribat per a quedar-se i per a demostrar que qui vulga alçar-li el lloc en l'onze va a tindre que bregar molt. No ho va a posar fàcil.
Curiosament i amb l'arribada dels reconeixements del gallec, semblen haver-se apuntat a tirar del carro la resta de davanters. Rodrigo va intervindre en la jugada que va acabar en el penal de VAR xiulat a Getafe, i Gameiro va ser el jugador sobre el qual es va cometre el penal del Coliseum a més de signar el tercer gol davant el Rayo. Curiosament tot coincideix amb l'ostracisme de Batshuayi (zero minuts en els tres últims partits, i ni convocat en el segon d'ells).
Em pregunte en veu alta (permeten-me ser bord) si el fet que Marcelino haja premiat al més esforçat però menys talentós dels seus davanters i haja marcat una línia amb el més talentós dels seus davanters però el menys esforçat, ha pogut despertar la consciència de grup.
Perquè posats a ser malpensats (i jo ho sóc, i molt), em pregunte com em em sentiria jo sent futbolista de Marcelino, sabent la cura que cal tenir amb el tema de la bàscula, i em veig en els primers partits de la temporada que gaudeix de minuts algú que venia passat de pes.
Miren, jo crec que estes coses sumen més del que sembla. Al final, en l'èxit de la conducció d'un grup d'elit, els detalls pesen més del que ens creiem. I si no, a les proves em remet.