VALÈNCIA. Era el temps de descans del partit d'ahir al Pizjuán. Estava al sofà de casa, patint com és menester sempre que juga el València, quan van enfocar a Joaquín Caparrós. La seua cara em va inspirar. Agafí l'ordinador i vaig posar-me a escriure tot i que encara quedaven 45 minuts per davant. Per què? Molt senzill. Supose que no hi haurà molts sevillistes que vulguen tant al club de Nervión com el seu actual tècnic. Per no dir cap. Com a molt, el voldran igual. Però més, ho dubte. Ara bé, el futbol va més enllà dels sentiments. Perquè, i que em disculpen els seus defensors, Caparrós ha quedat obsolet. Els seus mètodes -i parle amb informació- són cosa del passat. La directiva del Sevilla s'ha aferrat a l'amor per uns colors en lloc d'aguantar les pressions, armar-se de paciència i apostar per la continuïtat d'un mètode modern -el de Pablo Machín- encara que aquest, de manera circumstancial, no estava trobant els resultats desitjats. I ho dic sabent que encara queden 9 jornades per disputar-se i que els andalusos ni molt menys han dit la seua última paraula. Però ja els ho dic jo: amb Monchi manant, el d'Utrera no seguirà la pròxima temporada a la banqueta.
Faig esta reflexió tirant la vista enrere per a adonar-nos que sols un gol in extremis de Piccini el dia abans de la nit de Nadal i una defensa pública de la figura de Marcelino per part dels capitans, i privada de Mateu Alemany, permeteren que el projecte actual del València tinguera continuïtat. Un pla, una idea la qual, amb els vaivens propis del futbol professional, ha permés al conjunt de Mestalla acumular 16 compromisos consecutius sense conèixer la derrota, situar-se a només 3 punts de la quarta plaça i seguir somniant amb el gran objectiu de la temporada que no és un altre que el de tornar a disputar la pròxima edició de la Champions- Açò en lliga, perquè a més, l'equip està viu en Europa -en quarts de final i a quatre partits de Bakú- i esperant que arribe el 25 de maig per a jugar la gran final de la Copa del Rei. Un escenari que tots haguérem signat allà pel mes d'agost i que, molt probablement no existiria d'haver pres la que per a mi sempre haguera sigut una decisió equivocada. I si no, que li ho pregunten als milers d'aficionats que ahir s'acostaren fins al coliseu hispalenc.
Ara bé, analitzant com a departament estanc la pírrica victòria d'ahir, el tècnic asturià espenta als seus fins al conformisme elevat a la màxima potència -i mira que gesticula des de la banqueta perquè no siga així-. Quan es posa per davant en el marcador juga tant amb foc que acabarà cremant-se. Eixa falta de sort a la qual feia referència quan no aplegaven els resultats és la mateixa que s'ha tenyit de blanc-i-negre al llarg de l'últim mes. I tal volta, la sort es treballe, però o l'equip dóna un pas endavant; o Marcelino s'atrevix a ser més valent o el València acabarà morint a vora mar. Acabarà morint. Perquè de la mateixa manera que els sevillistes no encertaren, si ho fiu el Lega setmanes enrere. I per descomptat, també ho farà despús-demà el nou Madrid de Zidane si dones tantes concessions. I si el València vol arribar a la quarta plaça, dimecres almenys, haurà de puntuar.
I deixant a un costat el vessant esportiu, no m'entra en el cap que a estes alçades de la pel·lícula hi haja una única persona en esta ciutat que es plantege la possibilitat que la Societat Anònima Esportiva anomenada València no se'n vaja al Nou Mestalla. I recalque les sigles S.A. Perquè com a empresa, l'entitat blanc-i-negra necessita del seu futur estadi per aconseguir rebaixar d'una vegada per totes que eixe deute inesgotable que ve arrossegant des de fa dècades. Perquè sols amb les opcions de negoci que et donaria la nova llar, el València tindria la capacitat d'augmentar els seus ingressos comercials ordinaris i, a poc a poc, convertir-se en una societat viable en si mateixa. I sí, a mi també em fa llàstima, molta pena dir adéu al coliseu més antic de la Primera Divisió. El lloc en el qual he rist, he plorat i he viscut nits inoblidables. L'escenari que amb a penes un parell d'anys m'ensenyà mon pare i amb el qual he aprés a sentir, a voler i a defensar un escut davant de qualsevol adversitat. I precisament per açò, perquè la supervivència del club implica marxar, amb tot el dolor del meu cor, deixem-nos de bovades i fem força perquè Meriton trobe una solució. Encara que no estiga signada en cap document. Que no ho està, senyor Aurelio Martínez, que no ho està.