Mirant al 2019 pel retrovisor

VALÈNCIA. Tanquem l'any del Centenari. Aquell on es va tocar trofeu. Si tirem la vista a gener de 2019 ningú haguera endivinat que ni l'entrenador ni el director general anaven a estar a la gespa d'un camp de futbol celebrant un títol la vespra d'unes eleccions per maig. I després d'eixe títol, que cap dels dos hagen arribat al brindis nadalenc. Més estrany l'absència del segon que del primer, vist el camí que va pendre amb declaracions a les rodes de premsa. Tots salivant pel futur que podria vindre es va tallar en sec. No és fàcil viure el valencianisme. Malgrat la marxa cívica del 18 de març. Malgrat les traques de Forment on fa comboi Rafa Lahuerta. Malgrat les meravelles personals com "Los #100 del Centenari" de Sergi Calvo que dignifiquen, i molt, l'any del Centenari. És una de les coses més boniques de l'any. Els projectes personals de la gent. Sense més motiu que el valencianisme de cuna. Per damunt de tots els altres amb més o menys oficialitat. El més bonic, sense dubte. Però si mirem cap arrere de manera esportiva pura i dura, el 2019 no ha estat gens malament. Villamarín, les remuntades, la ja mítica narració de Miguel Ángel Román, Chelsea i Amsterdam com fites europees per a somiar i omplir la butxaca.

 I 2020, què? La veritat, igual dona. Només es demana cert orgull al vestir la camiseta. Ixe goig de sentir-se important al vestir de blanc i xafar Mestalla o qualsevol altre camp de visitant. Pero eixe 'només' és part important de la pòcima màgica. De tots és sabut que, amb orgull, el Valencia CF ha donat alegries a l'afició quan s'ha jugat amb sentiment i amor propi. Quan l'entrenador jugava amb dotze jugadors que és la moral positiva dels onze que ixen al camp. Ho va aconseguir Marcelino i porta camí d'aconseguir-ho Celades. I, de moment, el seny del d'Andorra no fa altra cosa que positivar a la plantilla. Seny. No està malament, vist que la cosa estava un poc rebolicada on les llotges i les corbates. O ho continua estant. El que passa és que la pilota ho tapa tot. I, de moment, la pilota és un gran eclipsi solar. No és bo, per supost. Cal tindre una idea, un projecte, una fulla de ruta. La pedrera i confiar en ella, que va dir Murthy, pot ser un bon camí. Si és la realitat, cal seguir el camí. Per molt que encara pese en l'imaginari que tindre a un amo ric t'anava a fer gastar sense mida. Però no. Este club, en els cent anys que porta rodant pel món, s'ha fet gran per jugar des de la modèstia sense perdre l'orgull. El meu veí Vicent Chilet va traure a la llum que Pelé podria haver jugat al Valencia CF amb 16 anys. De Platini i Zidane també vaig sentir i llegir històries semblants. Sempre s'ha tingut bon ull al club. Per això Longoria és també una perdua important en el projecte. Ara queda confiar en Jorge López i que confien en ell.

 On estarem l'any que ve a estes hores? Ningú ho sap. Ens conformem amb seguir a la Champions, en eliminatòries altra vegada i seguir fent camí per damunt dels altres rivals nobles de La Liga, Sevilla, Villarreal, Atleti, Athletic, Real i tot el que es sume a la festa de voler jugar dimarts i dimecres. I jo, amb vostés, que ens continuem llegint a estes pàgines almenys, una volta sencera com esta. 

Salut i bon any.