VALÈNCIA. El València afrontarà, almenys fins al proper mercat d'hivern, esta campanya sense cap incorporació en forma de fitxatge o cessió. Les úniques novetats respecte al planter de la temporada passada han sigut els joves que han pujat del CD Mestalla i els jugadors recuperats després d'haver estat cedits en altres clubs. A més, després d'una temporada mediocre, des del moment en que algú a Singapur va decidir finiquitar un projecte que de la mà de Marcelino i Mateu havia demostrat que funcionava, el més habitual haguera sigut reforçar l'equip en les posicions que l'actual cos tècnic considerara prioritàries. Doncs no, tot el contrari, en un club on el destarifo i l'esperpent estan a l'ordre del dia i després d'haver acabat classificat en la novena posició lliguera en la campanya 2019-20, Javi Gracia ha vist com Parejo, Rodrigo, Coquelin, Ferran, Garay, Piccini, Costa o Florenci, juga-dors contrastats, deixaven la disciplina blanc-i-negra i eren substituits per jugadors amb poca experiència a l'elit del futbol.
Per trobar un precedent semblant hauríem d'anar a la pretemporada de la temporada 2002-2003 quan tampoc es va fer cap incorporació, encara que eixe planter acabava de proclamar-se campió de Lliga. L'única novetat va arribar en el mercat d'hivern amb la cessió de Reveillere, un lateral dret francès procedent del Rennes, que només va estar sis mesos a València, ja que el club no va optar per fitxar-lo.
En la pretemporada següent es va viure un dels episodis que ha passat a formar part de l'anecdotari valencianista. Tot va vindre després de la con-tractació del davanter brasiler Ricardo Oliveira i del migcampista uruguaià Fabian Canobbio, quan l'entrenador Rafa Benítez, en eixe moment obertament enfrontat amb el director esportiu “Suso” García Pitarch, en una roda de prensa va dir: «He pedido un sofà y me han traído una lámpara». Una frase que ha quedat gravada a foc en el valencianisme futbolístic i que quan algú la repeteix tots sabem que no fa referència a cap producte del ca-tàleg d'Ikea. Tot i que estos dos jugadors no complien amb les exigències de l'entrenador madrileny, tant Oliveira com Cannobio formaren part del millor València de la història, el qual va aconseguir eixa temporada la Lliga i la Copa de la UEFA.
Esta anecdota de “la lámpara y el sofá” és el referent que, des de fa una anys, utilitza per a tractar d’encertar en els seus fitxatges un dels millors di-rectors esportius del món: Ramón Rodríguez Verdejo “Monchi”. El sevillis-ta es senta amb l'entrenador a l'hora de definir com és el futbolista que ne-cessita, posa sobre la taula una llista de jugadors, prèviament filtrada per la secretaria tècnica i deixa que la última paraula siga la del míster, d'eixa manera les decisions són consensuades entre tots. En este sentit i en parau-les del propi Monchi, la única vegada que no va aplicar esta manera d'ac-tuar va ser quan Marcelino va entrenar als de Nervión i ho té com a una errada personal de la que es sent únic responsable al no haver sigut capaç de trobar els jugadors idonis al perfil de l'asturià.
Desgraciadament, els valencianistes, almenys fins al mes de gener, no sabrem quina és la filosofia, ni la metodologia utilitzada per Miguel Ángel Corona, en teoria l'actual responsable de la secretaria tècnica dels de Mesta-lla, a l'hora de buscar reforços consensuats amb Javi Gracia. Com va dir aquell: “Es lo que hay”.