X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

historia vcf

Morir de fútbol

A tots els valencianistes que ja no estan entre nosaltres

29/10/2016 - 

VALENCIA. Dimarts que ve, 1 de novembre, serà la festivitat de "Tots Sants" data en què tradicionalment es recorda a les persones que ja no estan entre nosaltres: familiars, amics, coneguts als que estimem i per descomptat no oblidem.

Esta tradició, malauradament, està sent poc a poc substituïda per l'absurda moda de celebrar "Halloween". Una mostra més de les "imposicions culturals" producte d'una globalització mal entesa. De seguir així, la següent incorporació al nostre calendari festiu, serà possiblement, el dia "d'acció de gràcies", per a alegria, sobretot, dels grangers de titots.

Però, tornem al tema que dóna títol a aquesta columna: Morir.

La mort és com eixa "visita" que sempre arriba en mal moment, sempre massa prompte i poques vegades ens agafa amb la preparació suficient per a assumir-la.

En el cas dels seguidors d'un equip de futbol, el deixar este món va, en la majoria dels casos, irremeiablement acompanyat del no saber com acabarà un partit, una eliminatòria copera, una lliga, la copa o una temporada. Com diu Nick Hornby, el Rafa Lahuerta de l'Arsenal, en el seu llibre "Fiebre en las gradas" el més preocupant per a un aficionat és morir a meitat de temporada.

En el futbol, trobem nombrosos casos de morts que han fet créixer la mística d'este esport, convertint als finats en ídols per les seues aficions, només hem de recordar els casos del sevillista Antonio Puerta o l'espanyolista Dani Jarque.

Una de les morts més carregades d'esta mística que tant agrada als seguidors d'un equip és sens dubte la de William "Dixie" Dean. Màxim golejador històric de l'Everton, capaç de marcar seixanta gols la temporada 1927-28 en 39 partits. Dean va morir l'1 de març de 1980, als 73 anys després de patir un atac de cor a Goodison Park, l'estadi dels "toffes", mentre presenciava el derbi de Merseyside, entre l'Everton i el Liverpool, els dos grans equips de la ciutat. Diu la llegenda que la mort li va arribar després que l'Everton marcara un gol. Potser esta versió no és del tot real, però va elevar a "Dixie" Dean de llegenda a mite "evertonian".

La literatura també ha utilitzat la mort com a part de l'argument d'alguns contes de temàtica futbolística. Segurament, el més conegut d'ells és el que porta per títol "19 diciembre 1971", escrit per l'argentí Roberto "el negro" Fontanarrosa. Este relat ens narra la història del "viejo Casale", un veterà seguidor que mai havia vist perdre "in situ" a Rosario Central en el derbi rosarí contra Newell's Old Boys i que és segrestat per seguidors de Central per dur-lo a presenciar un partit entre els dos eterns rivals. El conte finalitza amb la mort de Casale per una aturada cardíaca, provocada per l'emoció i l'alegria per la victòria dels "canallas" de Central sobre els seus rivals "leprosos".

La història del València CF també ha estat marcada per la mort d'alguns dels seus protagonistes. En estes dos setmanes, farem un xicotet recordatori d'alguns dels valencianistes: jugadors, presidents i treballadors del club que van morir formant part de l'entitat blanc-i-negra.

Esta fúnebre relació, s'inicia abans fins i tot de la fundació del club. L'origen de l'actual València CF està lligat a un fet tràgic. La mort, el 8 de gener de 1919, del jove Luis Bonora, jugador del Deportivo Español com consecuència d'una embòlia després de trencar-se el peroné, tres dies abans, durant un partit amistós disputat a Elx. Este tràgic desenllaç va provocar que l'equip es dissolguera.

Poques setmanes després, alguns membres del desaparegut Deportivo Español es van reunir amb la idea de crear un nou club, al qual van decidir ficar-li el nom de la ciutat, naixia així el València FC.

Si l'origen del club valencianista va estar condicionat per una mort, també en els seus noranta-set d'història la "parca" ha visitat a alguns dels seus membres.

Així, el 9 de febrer de 1936, va morir Rafael Santacatalina, migcentre del primer equip, la causa va ser una pulmonia, segons es diu per haver begut aigua massa fresca després d'un entrenament. El seu germà Nicolás, també jugador del València, va haver de vèncer moltes traves familiars per poder seguir jugant a futbol, per la por dels seus pares a que es repetira la tragèdia.

Un mes més tard va morir Francisco Almenar Quinzá, president del club entre 1935 i 1936, va faltar el 8 de març de 1936. El seu càrrec va quedar buit en senyal d'homenatge fins la Junta General del mes de juny. Assumint durant eixe període Luis Casanova, vicepresident del club, les funcions presidencials per primera vegada.

El primer jugador brasiler del València, Walter Marciano fitxat per Eduardo Cubells, el 1958, va ser víctima d'un accident de trànsit quan circulava per la carretera del Saler, el 21 de juny de 1961. La desgràcia va poder ser més gran ja que en l'automòbil també viatjaven els jugadors Coll i Sòcrates.

Trenta-dos anys després, un altre jugador del València, Rommel Fernández, fitxat el 1992, també moriria en un accident de cotxe. El club de Mestalla va pagar 300 milions de pessetes al Tenerife pel davanter panameny. El jugador no va triomfar i va ser cedit a l'Albacete. Va morir tràgicament en estavellar el seu automòbil contra un arbre a la pedania albacetenya de Tinajeros.

Deu anys més tard, al setembre de 2002, el jugador del València-Mestalla, Rafael Bernal "Fali", va morir en un accident de trànsit a la localitat de Motilla del Palanca.

Però sens dubte, una de les morts més sentides i doloroses, entre altres factors, pel moment en què es va produir, tan sols quatre dies abans del transcendental València-Real Madrid de la temporada 1982-83, va ser la de Rafael García Pérez "Rafa", preparador físic del primer equip valencianista, com a conseqüència d'un atac al cor. La pressió patida durant tota eixa temporada i la tensió del partit que podia significar el descens d'un equip que pocs anys abans havia estat capaç de guanyar tres títols com la Copa, Recopa i Supercopa va ser massa fins i tot per al seu cor. Com bé va dir Salvador Gomar, gerent del club blanc-i-negre en eixa època: "El futbol el va matar".

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email