Hoy es 19 de marzo y se habla de valencia cf VALENCIA BASKET Valencia cf valencia c
GRUPO PLAZA

opinión

Ni Puma, ni Pumo

A principis de segle era poc habitual veure samarretes del València per Mestalla. Les poques vistes, a més, eren relíquies. La blava de CIP, aquelles blanques satinades de principis dels 90... teles velles i amb missatge...

2/05/2018 - 

VALÈNCIA. A principis de segle era poc habitual veure samarretes del València per Mestalla. Les poques vistes, a més, eren relíquies. La blava de CIP, aquelles blanques satinades de principis dels 90... teles velles i amb missatge. Hui, afortunadament, el panorama ha canviat i lo estrany és veure a algú que no porte la samarreta, la dessuadora o el xandall. Quan no tot alhora.

Encara que el conservadurisme segueix imperant i prima més la senyera que va fer Joma, l'única que ha aconseguit plasmar l'esperit de l'original, que eixes horripilants rèpliques actuals. I tot s'ha aconseguit amb una política caòtica i esquizofrènica quant a la venda minorista de retail.

Perquè fins i tot havent millorat significativament l'assumpte de les camisoles, el València està tan endarrerit en quasi tot el referent al màrqueting que per molt que avance segueix estant a anys llum dels estàndards.

Principalment perquè mai va tindre molta idea sobre què fer. I en les escasses ocasions en les quals va haver un pla fou dinamitat pels vaivens que ha patit l'entitat als últims temps. La famosa tenda del centre és un clar exemple, un continent magnífic, una ubicació immillorable, però un recinte sense valor afegit ni contingut algun que es passa la major part de les jornades veient passar gent per la porta.

La col·locació de material en el mercat també brilla per la seua absència, i adquirir productes oficials fora de la capital és un vertader mal de cap, quan no un impossible conforme et vas allunyant del Cap i Casal i la seua àrea metropolitana.

A més la varietat escasseja. Mentre la immensitat dels clubs inventen i busquen maneres d'atraure nous clients amb línies vintage, roba urbana o decoració, associant-se amb marques com a Copa o artistes locals per a diversificar la seua oferta (el que acaba de fer l'Aston Vila és molt interessant), ací rares vegades es va traspassar la proposta única del proveïdor de torn. Fins i tot tenint un acord amb Fanatics, l'experiència va acabar en poc i roin. Encara que entre açò i algunes millores més s'haja posat fi al sobrecost de 100-120 euros en la compra on-line per a fora d'Europa, la qual cosa pot explicar en algun percentatge les bones xifres en vendes dels últims temps.

Pot que els productes baix llicència oficial recaiguen en exclusiva a mans d'una empresa local, poc o res interessada a cedir terreny per a no perdre un imperi que s'estén a quasi tota la Lliga, tampoc ajude a diversificar.

En l'aferrissada guerra tèxtil de l'esport les grans marques utilitzen a equips com el Fé-Cé com a mer percentatge, eixe 0,25% que els faça pujar el seu marge de benefici. No van a llevar una samarreta del Bayern a Nova York per a posar una teua. Igual que mai van a perdre cinc segons a elaborar un disseny exclusiu (amb el cost que açò comporta). El València està fora d'eixe circuit, només a l'abast d'aquells capaços de fregar o superar el milió de rèpliques venudes per any. I sincerament, no passem de les 40-50 mil, sent optimistes. Som un club deficitari per a les grans marques, no per falta de massa social, sinó per mala distribució i logística.

És la raó cabdal per la qual mai, en tota la teua història moderna, has sobrepassat els 3-4 milions de patrocini per kit. La mateixa raó per la qual es va anar Nike, i per la qual cap de les dos grans ofereix per tu més d'1,5 milions; quantitat que et situa en l'escalafó del retail al nivell dels equips de la zona de descens de les principals lligues europees.

El del València ha de ser un cas únic. Ja que des que en 1995 Ford es va anunciar a canvi de 3 milions per temporada, una xifra escandalosa en l'època, l'entitat del rat penat mai ha superat dita barrera, fins i tot veiem com als últims temps alguns sectors han celebrat com un èxit ingressar escassos euros de més amb Blu dels que s'ingressaven fa 25 anys. Tracta este d'un club ancorat al passat a molts nivells a un món radicalment diferent. Mentre segueix en barems de fa 18 i 20 temporades, els seus homòlegs locals i europeus fa un lustre que abandonaren els 3-5-6 milions per marca esportiva i patrocinador per a estar rondant o superant ja els 20 per cada concepte.

Les comparacions són doloroses. Uns ingressen quasi 40 milions per ambdues partides, i el València amb prou faenes aconsegueix els 6. No ens anem als TOP per a no entrar en obscenitats, però baste dir que hi ha qui ingressa el pressupost sencer del València en un any per vestir-se i portar publicitat a la seua samarreta.

A estes coses no se li para esment, fins i tot es reben amb desdeny, però no hi ha millor indicador per a veure la realitat del club que parar-se a mirar-les. No hi ha radiografia més precisa d'allò que és hui dia el Fé-Cé al futbol modern. Una entitat retardada, totalment allunyada de l'elit, i a anys llum no ja dels grans, sinó dels qui fins no fa molt estaven a la seua mateixa altura, o fins i tot per darrere.

I no és una qüestió de guanyar partits i ja està. Açò ajuda, dóna un plus, et posa a l'aparador, però no construeix res. Si ho fas sense tindre infraestructura, sense un treball darrere, sense un suport logístic, sense un pla o estratègia, eixos resultats mai es convertiran en diners. Que és el que ens ha ocorregut després de 2008.

I, certament, cal posar en valor que s'haja millorat tant i tan bé en estos últims tres-quatre anys. Però és que venim de tan arrere, que per molt avanç assolit encara estem molt lluny del lloc al qual creiem pertànyer.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email