No entendre res

VALÈNCIA. La situació de Gràcia explica la broma de club que tenim. Un senyor que vol marxar-se, renunciant a la indemnització, obligat a quedar-se per a posteriorment mantindre-lo artificialment perquè no tens tres milions per a despatxar-lo. Lo pitjor és que pot ser lo millor que ens puga passar. Almenys jo no tinc ganes de que esta cohort d'incompetents i les seues xarxes clientelars tinguen l'ocasió de demostrar novament la seua estultícia triant a algun desfaenat que vinga a prendre el sol per tres mesos d'entrenaments light. A un club normal Gracia estaría al carrer fa setmanes?, possiblement. Però a un club normal Gràcia mai hauria sigut entrenador del VCF. Bé faríem en deixar eixa lògica del club normal, perquè no ho som, ni ho serem. Hem de pensar per allò que som: Un memeclub. 

I en eixa lògica res del que ocorre pot sorprendre. En una entitat on impera l'anarquia, no hi ha comandament, ordre, ni lideratges de cap mena, els futbolistes fan la guerra pel seu compte. Trien quan, on i contra qui competir. I no és una qüestió de qualitat o personalitat. Va ocórrer amb Villa, Silva, Baraja i companyia i ocorre ara. Ocorre allá on la destrucció s'imposa. Qui hi ha per a reprendre a Guedes per la seua nul·la implicació? Qui baixa al vestuari a apretar les rosques? Qui queda amb ascendència i credibilitat per a poder demanar compromís als jugadors sense que li pinten la cara? Els corbates no, que són la risa del vestuari, i del món sencer, a més de no poder entrar a ell sense que els òbriguen el cap d'una trompada pel seu costum de mentir-los a la cara i de trair-los per l'esquena. Som tan així que ni la plantilla coneix al senyor eixe que diu ser DD, però que pinta el mateix que jo. 

Per desgràcia els futbolistes no són robots, ni viuen a una bambolla. Coneixen en primera persona el percal. Els rancors abunden. I per experiència sabem que allò que transcendeix és una versió lleugera de lo que succeeix dins. Lligen, escolten, i parlen amb els seus representants. Saben perfectament que tots porten el cartell de ‘se vende’ pegat al front. Saben, i el que no ho sap ho intueix, que no hi ha futur a Mestalla. Saben que hi ha qui juga per ordres de dalt, i qui no ho fa pel mateix. Han vist com li han negat el 10 a una de les seues peces clau per a acabar en l'esquena d'un cedit. Ací no hi ha ningú pensant en el VCF, senyors. Uns estan pensant en la seua eixida, altres en saquejar-lo. El club ara mateix és com l'últim dia de classe abans de l'estiu, un despiporre. La tempesta perfecta per a un descens de manual. 

No hi ha altre final per a esta pel·lícula. Serà enguany o tocarà el següent. Ho sabem perquè no hi ha altre destí amb esta manera de fer les coses. I d'això no escapa un canviant entrenadors. 

Per això, perquè ho sabem, perquè ja ho hem vist i viscut, no deixa d'al·lucinar-me que posem la diana sobre el més feble. Quins nassos pensen que ocorrerà amb un nou entrenador funcionari deixat a la seua sort? Que de sobte tot s'arregle? Que el buit desaparega? Que les decisions es prenguen soles, i bé? Donant per fet que el nou no ho desbarate encara més. És cert que es necessita un canvi, però no únicament de banqueta. De banqueta, de plantilla, de direcció, de filosofia, de propietat… de tot. Insistir en estos rumbs sense canviar res més que al entrenador és com substituir-li els neumàtics a un cotxe sense motor: Perdre temps i diners. 

Almenys jo era conscient des de l'estiu que la temporada del VCF seria exactament com està sent. No esperava més, perquè quan succeeix lo que ha succeït al VCF el resultat no pot ser altre. La resta és enganyar-se, viure als mons de Yupi. Lo que és no haver entès res. Altra cosa és que en esta guerra de fakenews i propagandistes a sou convinga desviar l'atenció per a mantindre la cartera calenteta, però els culpables de tot això tenen noms i cognoms, i no són els de Gràcia, Gómez, ni Domènech els que apareixen a la llista. Senyalar-los a ells es lo fácil. Propi de covards.