X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

No som conscients

3/06/2019 - 

VALÈNCIA. No sé si compartireu la mateixa sensació que jo. Us explique: ha transcorregut més d’una setmana des que el València va proclamar-se campió de la Copa del Rei i crec que no hem sigut capaços d’assaborir-la com toca. El futbol modern va massa de pressa i des de dimarts, des de fa sis dies, ja només parlem de la planificació esportiva de la pròxima temporada. Dels fitxatges, de les vendes, dels diners a ingressar per a quadrar el pressupost. I a mi açò no m’agrada. Pense que realment no som conscients d’allò que van aconseguir els hòmens de Marcelino al Villamarín: el València –i ho recorde per a què no se’ns oblide- va tombar al totpoderós FC Barcelona de Leo Messi. A l’equip que havia alçat els últims quatre títols; al rei de copes.

El triomf a Sevilla –altra vegada més i ja en van tres, Terra Santa- el valorarem a mesura que passe el temps. Eixe matí tonto en el qual obris un ull i sense cap ordre per la teua part, la ment et transporta cap a la capital andalusa, et porta fins al moment del xiulit final i somrigues. Dibuixes un somriure perquè el teu equip, eixe que feia onze anys que no tocava pèl, conqueria la huitena de la seua història. I no campionava un any qualsevol, no, ho feia la temporada del Centenari, la campanya en la qual una xifra tan màgica aflorava encara més el sentiment d’aquells que tenen, i tindran per sempre, la rata penada tatuada en el més fons del seu cor.

Ha sigut un any en el qual en el mes de gener no servia res. O quasi res. L’entrenador era un desastre, un cabut que el treies del 4-4-2 i es perdia. Un tècnic que sols guanyava per la inspiració de les seues estreles i que en 18 anys de carrera professional no havia guanyat cap competició per covard. Que a més comptava amb un vestidor sense lateral dret de garanties i amb un Garay molt fluixet que no jugava tres partits seguits. Per no parlar de la incapacitat de Parejo per a liderar als seus o la falta de gol d’un joc d’atac que una temporada abans l’únic que havia tingut havia sigut molta sort. Trobàvem a faltar a Simone Zaza, Guedes no sabíem com tornaria i Coquelin no era Kondogbia. Se’n recorden? Doncs no fa tant de temps.

I és que de vegades no som conscients que, encara que el futbol siga sempre present, s’ha d’intentar mantindre certa perspectiva. Per a tot. Per a no sentenciar a ningú abans d’hora i també per a tindre el cap gelat abans d’elevar als altars al primer que passe. Vinc a dir-ho perquè el mercat ja ha arrancat i l’adéu de Rodrigo és una simple qüestió de temps. Era un secret a veus i des de la seua carta de ‘comiat’ ja pocs ho dubten. I m’alegra no percebre cap rebel·lió en el valencianisme. No perquè l’hispà-brasiler no siga un extraordinari jugador, que ho és, sinó perquè la història ha demostrat que després de vendes importants com les del Piojo o Mendieta o sense anar tan lluny, les d’Otamendi, Andre Gomes o Alcácer, el València sempre ha renaiscut i ha continuat creixent. I amb la marxa de Rodrigo no serà diferent.

El davanter s’ha guanyat a pols ser el ‘9’ de la selecció, tot i no haver completat una temporada rodona, ha marcat 15 gols i ha sigut decisiu en molts trams de la campanya. Però dit açò, Rodrigo té 28 anys, ha passat 5 a Mestalla, ha donat un bon rendiment, va marcar un gol per a la història i si, a més, ara deixa un bon grapat de diners en caixa amb els quals quadrar el pressupost, l’era Rodrigo en el València serà immillorable. Per cert, altre fitxatge que arribà de la mà Jorge Mendes, el dimoni fa uns anys. Se’n recorden? És que a vegades, no som conscients...ni del que diem.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email