VALÈNCIA. Sembla que ara el problema de moda són les declaracions de Celades en la roda de premsa referides a les errades de Diakhaby. Que igual és una manera de llevar-se les culpes per part de l'entrenador, diuen. Assenyalar al jugador quan, per exemple, no esgota els canvis. La nova normalitat. El tornar a que rode la pilota. El debat de sempre.
Resulta que tampoc agrada que siga contundent l'andorrà davant el micròfon. Cosa que fa per explicar que ja s'havia detectat per part del cos tècnic que hi havia un problema amb el bo de Mouctar. I que es treballava amb ell. Però una més ha fet que l'entrenador, aquell que es feia burla per ser pla, tebi i reflexiu, haja dit que ja en són massa. Vivim en una societat on ens passem la ratlla de les coses denominades políticament correctes. Ens hem wonderfulitzat exageradament i ara es consideren les veritats sense adornar com les set plagues d'Egipte. De segur que el jugador entén les paraules del seu entrenador. De segur que el jugador haurà passat mala nit per l'errada que li ha costat al seu equip dos punts. I de segur que ficarà tot el que estiga al seu abast per millorar. Lluny queden, sembla, els bons partits que va fer Diakhaby, com a Amsterdam. O el suposat valor en el mercat de 40 milions. Atalanta, i ara Levante UD, han fet baixar el valor del jugador. Tasca de l'entrenador recuperar a un dels que conformen el sistema defensiu bàsic. No está la cosa per anar menyspreant jugadors. Però si hi ha que dir-li al jugador que té una quota de responsabilitat en les seues accions que poden beneficiar o perjudicar al col·lectiu. És important. I molt.
Perquè açò no són partidets de consola. No es veuen per Twitch amb els col·legues per a fer unes rises. Les accions porten unes conseqüències a una institució, que sembla necessita l'èxit esportiu per continuar el creixement econòmic. Encara que tot ens incite a pensar que si ho és. Ambients enllandats, opcions de públic virtual i càntics d'un temps passat.
Perdent el més bonic del futbol a porta tancada. L'ambient reial. Els 'No, no, no' sentits nítidament de Florenzi quan no toca al rival i es cau. Les xarrades als córners. Les conversacions d'avís. L'essència del futbol. L'oportunitat perduda de millorar un producte. Monitoritzar les emocions des de casa. Les retransmissions han de ser en directe, amb el so directe i sense arbres de Nadal a les graderies buides. No és una normalitat. És el futbol després d'una pandèmia. No cal endolçar-ho artificialment. És, fins i tot, una falta de respecte a tot el que hem passat.
Però clar, si no han entés que els mitjans locals han d'estar ahí per vendre i millorar el producte, com van a entendre tot aço? Es veu que a La Liga, allò de 'Pensa globalment, actua localment' no ho veuen.