VALÈNCIA. Ai, els estius. És un temps magnífic per a la histèria. No recorde un on no haguera dramita muntat. A menor o major escala. En temps de Benítez esta època de l'any era un aquelarre de gent augurant descensos a segona divisió. Escandalitzada per fitxatges femers i la mediocritat dels habituals.
No havien xarxes socials, però sí fòrums. I programes de ràdio que imposaven eixos espais de sms, o cridades telefòniques en obert, on acabaven naixent vertaders cracks de la agonia. Aconseguien el seu propòsit. De la insistència passaven de fer gràcia a radicalitzar als altres, sorgint una batalla que ho infectava tot. Al final ja ningú pronosticava, perquè centraven la seua crítica en lo pesat que era l'oient de torn. Fins i tot en alguna ocasió es generaven discussions en diferit, insultant-se. Meravellós.
Alguna cosa així ocorre hui amb el pardalet blau, on aquella religió ha trobat un nou hàbitat. Un no cessa de veure a gent queixar-se de la gent que es queixa. O a qui es queixa dels queixosos.
Però com amb tot en este segle XXI el nivell també va decaure en açò. Els Monstres de Sedaví eren autèntics cracks de lo seu, fins estilistes del pessimisme i l'autodestrucció. Mestres amb una mecànica elegant e intransferible. Nobles. Genis de la ironia i l'humor. Lo de hui és pura mala educació. Mala bava sense més.
Tal vegada, algun dia, descobrirem l'origen d'este ancestral costum estival. On tot el que es fitxa és roín (fins i tot Kempes era una estafa), innecessari, car, inservible... Qualsevol partidet marca el futur, o el responsable un inútil per no portar o posar al que jo vull. Alçant el que contracten els altres, sempre, sense pal·liatius, en la reencarnació de Maradona. On lo teu és fem pur encara que tingues un equip muntat i més que bo, amb el millor entrenador que ha passat per Mestalla des de Benítez fent-te campió després de la pitjor sequera de la teua història. I, clar, allò que tenen els que quedaren per darrere són pures joies del renaixement que et van a patejar el cul sense contemplacions.
Potser responga a algun tipus d'inseguretat, o complex. Però cony, el que ens costa valorar lo nostre.
Mentre arriba eixe dia ací seguirem, estiu darrere estiu, llegint o escoltant queixes sobre gent queixant-se i clamant per la demolició total de lo que haja, buscant amb afany qualsevol font de conflicte o fricció. Fins i tot convertint la virtut en problema. No siga cosa que un dia ens done per disfrutar sense més.
Ojalá m'equivoque.