VALÈNCIA. Abans de veure'ns celebrant una dotzena posició com un éxit, i que venguem empats contra mitjanies com a partidasos (veient la profusió amb la qual alguns col·laboracionistes de paga i sopar de nadal ens envien a lladrar acabarà arribant) és convenient apuntar un parell de coses ara que les restes de lo que antany fou el VCF no s'han esfumat del tot.
La primera és que resulta tremendament frustrant veure al equip suar sang a cada partit que juga, i que a penes li done per a rascar un punt, i gràcies, en encontres que acaba convertint en miracles. El miracle de puntuar quan t'has pogut portar un rosco a casa durant 70 o 80 minuts de partit. El Gracia Team ni controla arrere ni genera perill davant. I ocorre perquè no existeix centre del camp. Lo exhibit no et serveix per a ser sòlid, ni contundent, en cap de les dos parcel·les del terreny de joc.
Greu tenint en compte que en el futbol actual la medul·lar és vital per a ser alguna cosa en la vida. El punt més feble d'este equip. Racic, per exemple, té coses de geni del futbol mundial, però està molt tendre en massa aspectes sent encara incapaç de mantindre el nivell 90 minuts. Necessita, tant com necessitava Parejo a Coquelin i Kondogbia, un ecosistema que el protegisca, li done llustre, i amague les seues manques. I per a acabar d'arreglar-ho, el que li acompanya és una cabra boja que corre sense sentit, ni criteri, sense força per a robar una pilota ni temple per a manejar els temps. La medul·lar blanc-i-negra és un atac d'ansietat en pantalons curts.
És una de les raons per la qual tots els equips de la part baixa t'han tocat la careta (no has guanyat a cap). Se t'imposen en el centre a base d'ofici i pressió, jou que no pots trencar perquè tampoc tens a ningú capaç de ficar un passe entre línies, ni de derrocar muralles amb un canvi d'orientació o una pilota mesurada a l'esquena. Per a un grup configurat en la supervivència, coneixedor de tots els secrets d'eixe futbol, enfrontar-se al VCF en eixe terreny els resulta massa fácil. Saben que si es fan amb la parcel·la ho deixen partit en dos, sense remeis, ni alternatives, a l'atzar que una acció fortuïta l'ajude. O que Jaume pare tot el que li arriba. No és casualitat que els únics triomfs que cull el VCF hagen sigut contra dos equips de la mentireta tikitakera i un que es va fer tres penals i es va ficar un gol en contra (el VCF només va tirar una vegada entre pals). Tampoc que el millor partit haja sigut al Camp Nou, on et permeten renunciar a la pilota. Però quedar-se amb això és quedar-se amb l'anècdota, la immensa majoria del dies, majorment a Mestalla, requereix altra cosa. I és tot el que no tens.
No hi han elements que controlen els temps, pausen el joc, ordenen a l'equip, l'equilibren, trenquen línies… Tal treball recau sobre Soler, però no té la sang freda, la matèria grisa, ni la qualitat per a fer-ho. Corre molt, però corre fatal, es precipita per l'ansietat amb la qual ho fa tot, decorant els seus partits amb algun centelleig estèril als metres finals. Voler arrogar-se el buit de lideratge li porta a l'error amb massa freqüència. I per a acabar d'arreglar-ho, les bandes. 15 partits i encara estem esperant que aporten alguna cosa. Anem camí d'inventar el 4-0-2.
Sí, plorar per açò és pura ciència-ficció. Perquè sabem tots que no hauran reforços, i si n'hi han rarament arribaran al centre del camp, lloc on les manques limiten tant que per l'absència d'alternatives no pots plantejar res diferent. Però és on està el problema. Sense una medul·lar més contundent, resolutiva, ordenada, que marque els ritmes i llija els temps dels partits l'equip està condemnat. I no és una sentència per a ningú dels que están ací hui. Són elements molt útils a un projecte de Champions. Però estan sent mal utilitzats per tots els problemes de confecció de plantilla que arrossega el club. És com combinar un frac amb unes bermudes. O et lleves el frac i et poses una camisa de tirants, o et lleves les bermudes i et poses uns pantalons. L'assumpte és que quan obris l'armari només tens unes botes de neu.