El curiós cas de Javi Gracia

VALÈNCIA. Recorden al principi de pretemporada quan el Valencia CF de Gracia era un embrió? El projecte va començar amb declaracions fortes, plenes de personalitat. Aquella reposta a la premsa d'allò de ser funcionari, tota una declaració d'intencions verbalitzada de professionalitat i un avís a l'entorn que venia d'un entrenador al que se li acusava de tot, fins de parlar amb veu baixeta. El valencianisme respirava un poc. No havia vingut un entrenador inexpert. No tenia cap sospita. Fins i tot havia tractat amb propietaris peculiars al Watford. No era rellevant les baixes, els joves responien i amb els partits de pretemporada es veia el llibre d'estil de Javi Gracia: pressió alta, transicions ràpides i solidaritat defensiva. Javi Gracia era un entrenador veterà, dels que han viscut mil batalles.

Es confiava que amb un parell de retocs, amb esta manera de jugar i el creixement de la gent de casa, com Gayà i Soler sent capitans, es podria tornar a estar en els llocs europeus. Un stopper i retindre a Kondogbia, altre capità, podria ser prou, per no demanar massa. El veterà Javi Gracia, com un Benjamin Button de les banquetes, parlava amb calma i seny, sense alçar massa polseguera, mantenint un discurs conciliador, d'home de club, confiant en les paraules de la presidència. La calma donava pas a la incomoditat pel retràs de les incorporacions pactades. L'aigua començava a marejar-se. Ja no era tot una bassa.

I va a arribar el final del mercat. I no va vindre cap jugador. I Javi Gracia va canviar.

La professionalitat mostrada va transformar-se en discurs sense contingut. Va presentar la dimissió, no acceptada després de, cenynit-se al contracte firmat per ell mateix, no pagar la corresponent indemnització per la llibertat. El component romàntic que es filtra, amb els jugadors demanant que no els deixe soles, donava a pensar que el grup podria ser fort, alié al desastre institucional. A poc que es mantingueren les coses que es van mostrar a pretemporada, la competició lliguera podria donar un creixement pas a pas, sense grans alegries i prou de patiment.

I partit a partit, jugada a jugada, Javi Gracia va transformar-se en un tècnic adolescent, sense recursos, amb poca cintura tàctica. Va desperdiciar talent, com Kang In, que necessita no tindre el mateix error que amb Ferran, que potser no estiga encara preparat per ser un jugador de noranta minuts, però si de setanta a un gran nivell. Sense transmissió, sense passió. No s'esperava un Ranieri a les rodes de premsa. Però si un treball honrat, un lideratge des de la banqueta. Aprofitar la situació que és tindre a les mans el destí esportiu del quart equip d'Espanya. I va camí de ser un entrenador trist, que passarà sense pena ni glòria en la història dels cent i pico anys.

I per estar aixina, nadant en la melancolia i traslladant ixa mentalitat al vestidor, millor que tinga ja vacances. El valencianisme demana deixar-se la pell en el camp com a premissa que no es negocia. Si no és capaç, que es sente en qui siga per resoldre la situació. Potser guanye una vida, com va dir l'admirat Quique.