Els racons de la felicitat

VALÈNCIA. Cadascú és feliç a la seua manera. Hi ha coses que són comuns per a tots, clar. Però xicotetes victòries són píndoles de felicitat. Els cinc minuts de més després de sonar el despertador, l'olor a tostades i café acabats de fer o el primer glop de la cervesa el divendres en acabar la setmana.

Quan no pots fer certes coses que te feien feliç, les tires més en falta. Aquell moment previ abans de començar un concert quan s'apaguen les llums, els nervis de la primera cita, els nervis dobles de la segona cita, que ara tardaran en vindre sense PCR's i vacunes pel mig junt a altres cosetes que no cal relatar ací per no avorrir-li a vosté. I s'abracem a allò de que qualsevol temps passat va ser millor, l'odi al futbol modern i tots aquells lemes grandiloqüents. Ja veus, tu que sempre has vist que sempre has d'arribar al primer pal, com feia Juan Sánchez i ningú ho fa ja. Tu, que sempre jugaries amb un creatiu i que no renegues que, algun dia, cal ficar a dos que facen ratlla al centre del camp. Tu, que veus l'espectacle de guanyar per damunt de l'espectacle de tocar i tocar i tocar la pilota sense trellat com fan alguns. Ixa és la felicitat, encara que te la canvien de repent.

Per això, veus amb mosqueig això de la Superliga Europea, un invent per a traure més pasta per part dels de sempre. Que és, en definitiva, el que meneja el món. D'això te dones compte quan la Primera Comunió, que la fas pels regals, perquè no saps cert tot allò de les sagrades escriptures i t'ho tragues perquè és un relat ben contat, sense dubte. I penses que si va a ser el final del futbol que hem conegut fins ara o que serà una revolució mínima, com allò de jugar la Copa d'Europa sense guanyar la lliga local, que semblava una burrada. I ara, és igual de normal que anar a pel pa i que arribe a casa amb la punta de la viena mutilada.

Llavors, mires la teua llibreria i veus els llibres del Valencia CF que tens. I els altres de futbol que no sols de blanc i blanquinegre viu l'home. I revises. I t'entra nostàlgia de tornar al camp. Perquè tens el record d'anar allí i que passen coses. Igual ara no és el mateix, que la màgia dels extrems desagraïts ja no està i el talent asiàtic no juga molt per no dir gens. I penses que has de parlar amb els teus, abans que siga massa tard, per a que te conten en primera persona i des de la grada del vell Mestalla els anys 60 i 70, que sembla que no tenen importància per a les noves generacions pel pas inexorable del temps. I visitar, quan es puga, a Roberto Gil. I raonar amb altres més recents. Als que estan als nostres racons de felicitat. Als que ens han fet riure per dins. Si fins i tot Koeman, que va vindre d'Erasmus invers a València, ens ha fet abraçar-nos d'etílica alegria. Pels nostres raconets, que tornaran. I si, per una remota possibilitat no tornaren, sempre ens quedarà el café acabat de fer, l'olor a tostades i els nervis davant una cita. Però seran menys complets. Ho sabem tots.