Les mares

VALÈNCIA. Els que estem malalts d'açò anomenat futbol veiem diferent la primavera si la pilota entra o no. És una cosa que qui no ho té, no ho entén. No li veuen cap trellat a estar malhumorat pel que fan onze tios en pantaló curt, jugant a algo que pot fer un xiquet de cinc anys. Pots estar amb la família, compartint taula i confidències però en un raconet del cap estàs patint pel que farà el teu equip. Desconnectes un moment de la conversa i comences a pensar en sistemes, variacions de jocs, possibles canvis i opcions per a poder, sense mida, disfrutar d'un glop refrescant i una tapa agradable al paladar en la celebració del Dia de la Mare.

I penses que, per a mares, els defenses del teu equip. Que ja volgueres que tingueren la destresa que tenia la teua en la sabatilla. O per trobar coses. Defenses que li diuen als davanters rival ni falta ni falto. Això vols en el teu equip. Sense estridències ni alçar la veu només en els moments necessaris. Que li diguen al xulet de l'equip contrari que com vaja cap allà sí que va a plorar de veres, després d'estar fingint i vacil·lant durant tot el partit.

De vegades, les coses són més senzilles d'allò que aparenten. El trellat, el tarannà tan nostre que sembla estar oblidat en un caixó. I quan les coses no ixen penses que ta mare, que de futbol no té ni idea, ho faria millor gestionant el club dels teus amors. Ella, que feia màgia amb l'economia domèstica, li dóna ben donat a gestors de corbata lluenta i monyo pentinat. Ella, agafaria als jugadors i els donaria carinyo i exigència en la mateixa mida, palo i carlota. Sense favoritismes. Amb el do de poder repartir amor per igual. A tots, als gamberros i als bons, als dropos i als abnegats.

I ara, estem orfes d'això. Lato, Gayà, Soler i la resta vaguen pels camps de futbol sense el calor abans viscut. I ahir, Mateu estava en la llotja on un dia de no fa molt de temps era l'amo, la mare que el valencianisme necessitava i que va trobar. Mateu va tornar, amb altre escut, amb altres obligacions i el dolor al cor va ser pitjor que qualsevol dolor dels gols de Messi. Quin mal fa, xe. Este Valencia CF és Marco amb el seu mico Amedio, buscant i buscant. I no sembla prop això de trobar-la.