La primavera valencianista

VALÈNCIA. Eixir al carrer com a mostra de llibertat. Cal eixir. O, més bé, és necessari per a la salut mental el eixir al carrer. Encara que siga per a caminar pel terme, que per als de ciutat és rodar per la part no urbanitzada que rodeja als pobles, mentres veus com van creixent les cebes, les ametles i els ciruelos. I veus la fulla canviar de color. La primavera vital. I en la ciutat, dissabte es va eixir al carrer. Encara ressonaven els càntics i l'olor a pólvora als carrers de València en una demostració de protesta contra la direcció del club, que sembla estar fent les coses d'una manera torta com a propòsit. Com si qualsevol de vostés, o jo mateixa, entraren a dirigir l'equip que menys agrade del bàndol contrari, com un cavall de Troia, rebentant per dins.

Ara, amb els primers calors i les tronades primaverals, els futbolers és quan comencem a patir. El final del curs s'apropa i les notes estan a punt de repartir-se. I l'angoixa es converteix en la nostra companyera, pendent del transistor i les calculadores, fent operacions amb papers, pronòstics de partits futurs, agranant cap a casa per a que el teu equip aconseguisca l'objectiu, siga salvar la categoria o jugar competició europea.

Afortunadament, el valencianisme pot seguir mirant els arbres com les vaques miren al tren. La tornada del salvador Voro ha facilitat un resultat tranquil i un regat a una hecatombe que es veia vindre per un any on l'absència de compromís esportiu ha fet patir més del compte a la parròquia. I fer sang negra també. Per allò de no fer res. No feia res l'anterior entrenador, no feia ni fa res la direcció del club i l'amo, per les seues últimes notícies, millor no haver fet ni dir res.

La primavera valenciana del dissabte passat va fer que els carrers tornaren a sentir el que és la passió del futbol. Llevat del fet de no entrar al camp, es va viure una demostració de color valencianista i disconformitat. Que és el que, de moment, es pot fer. Llançar el crit al cel, que es vol més respecte. Que és més bonic per a tots, inclús per a l'amo, jugar per optar a Europa que no ser com l'Espanyol. Perquè els pericos han tornat de seguida, però cal mirar al Zaragoza, per exemple, per donar-se compte que no és cap solució el perdre la categoria esportiva per tindre accés a una hipotètica millora de la categoria social.

La primavera. Quan les al·lèrgies busquen el seu lloc per sorpresa. Mestalla mut i els seus ocupants ja saben davant de qui s'han de pendre el medicament i portar la mascareta. I mentrestant, celebrem els gols de Maxi i Correia com el que són, uns fets extraordinaris del carpe diem futboler. Perquè ja queden poques coses excepció d'això, viure amb alegria les victòries que puguen arribar que seran menys urgents però precises per a l'ànima, fotuda i maltractada per un any per a no recordar però sense oblidar. Per no caure en les errades novament.