VALÈNCIA. La conjunció de la plantilla, feta com està feta, ha aconseguit que tindre una actuació correcta siga celebrada amb alivi, quan no amb focs artificials. Només calia pegar-se una volta una horeta abans pel Mestalla virtual que són les xarxes socials per comprovar les sensacions de la parròquia abans del partit coper a Yecla. I clar, dos gols a favor en deu minuts fan passar una vesprada sense patiment davant el televisor. I una alegria inesperada. Com quan te trobes un bitllet de 20 euros en la butxaca d'un abric que traus de l'armari. Alegria, pujada d'adrenalina i després, normalitat. Pensant que fer per a sopar, per allò de les hores que jugaven, revisar Instagram o qualsevol entreteniment complementari. I el bitllet te'l gastes en qualsevol cosa, sense mirar en que, ja que és un xicotet tresor que no comptaves amb ell. I clar, com a bon ninot, el cremes en el primer que te ve al cap.
Pero, ai, quan és al contrari. Quan estàs patint per allò del marcador ajustat. Com anit a Valladolid. O Pucela, que sembla més modern, per alló d'evitar el naming mainstream. Cada errada d'algun jugador, inserte ací el que més malíccia tinga la lectora o lector, és com guanyar cent canes. O perdre cabells, si no eres dels afortunats. I recordes aquells vint euros malbaratats. I els minuts finals son com quan comptes amb el famós bitllet per a pagar la pizza que te van a portar a casa i que no trobes. Ni en l'abric. Ni en els pantalons que portaves en l'aperitiu que se te n'ha anat un poc de les mans. I te toca obrir, amb un indigne alé de rebuscar pels caixons, amb pijama i un grapat de monedes que te foraden per dins vista la mirada que te llança el repartidor. Només li falta al quadre complet sentir al teu xiquet plorar i el consol de la mare 'Era precís trencar el cerdet, fillet. Calia pagar la pizza. No patisques, ja comprarem una altra vedriola'.
Imaginen que seria este Valencia CF amb vint euros en cada abric. O en cada dos, per no ser recelosos. Amb el creixement de Soler, que fent partits regulars, troba porteria. Amb Gayá camí de ser mite. I la resta amb un límit que només es sap si tingueres una bola. O un Delorean. En qualsevol cas, que no ens lleven l'abric. Fa falta.