VALÈNCIA. En la setmana que Españeta i Mestalla seran físicament inseparables per sempre, un nou sacsó ha servit d'amarga prèvia al partit setmanal. L'amo del 6 i un dels capitans ha aconseguit eixir del club, a falta de la confirmació oficial. Kondogbia anava a ser, en teoria, un dels líders del vestidor, atenent a les eixides viscudes a l'estiu. També semblava que estava sempre a l'aparador del mercat. Informacions contradictòries per a un valencianisme que es prepara per a l'hivern més dur de la seua història recient.
Com passa moltes vegades, King Kond no acabarà el contracte a València, que finalitzava en 2022. Recorde el vídeo, junt a Serreta, altre mític utiller, on es mostrava el que ara sembla que està baix mínims. Compromís amb l'equip i la institució. S'estava construint un equip i es reforçava el club com a entitat. Ara, amb les diferents actuacions des de la planta noble, l'escut està descosint-se per totes bandes. I una vegada més, cau tota la responsabilitat en allò que ocòrrega al verd. Els jugadors són l'esperança que té l'afició absent a la graderia.
Els millors jugadors són aquells que saben on estan i es deixen la pell em el camp, diu una de les estrofes de la cançó de Tardor sobre el Valencia CF. I això toca. Buscar en la memòria als Arias, Fernando, Claramunt, Sempere, Subirats, Kempes o tants altres que tenien clar el respecte que s'ha de tindre a l'escut, amb tot allò que significa. I si tens més joventut, mires als Cañizares, Ayala, Pellegrino, Carboni o Kily com a referents d'un temps passat. Tots capitans d'alguna manera, tots sabent la responsabilitat que és portar la camiseta blanca.
Kondogbia no va voler agafar eixa responsabilitat. O va acabar fart dels girs de timó del màxim accionista, personalitzats pel president Murthy. Un taló amb molèsties per a tacar un poc la cinta de capità que portava, com a tercer màxim responsable del vestidor. Els dolors a Madrid desapareixeran. Ni al reconeixement mèdic previ al fitxatge. Vorem també si els viatges a jugar amb la selecció triada, República Centroafricana, seran igual que els que feia i demanava ací. I s'estava fent una imatge admirable per als joves valencianistes. Eixos que tenen el ulls plens d'infància, il·lusió i veneració, sense saber que el negoci és el negoci perquè per a ells el futbol és passió sense mida, amb alegries i disgustos. Algun pare tindrà que explicar al seu fill perquè Kondogbia, el seu ídol, no vol jugar més al Valencia CF. Caurà alguna llàgrima segur, però el nano eixirà reforçat del seu valencianisme. Perquè, malgrat Kondogbia i tots els actors d'este cas, és això el que ens fa grans. Nosaltres som el Valencia CF, això mai canviarà.