Mercat deshidratat

VALÈNCIA. Res. Feia una setmana justa es muntava guàrdia a les oficines del Valencia CF per tal de donar la notícia de l'arribada d'un fitxatge o dos. Les peticions justes de l'entrenador per apuntalar una plantilla i poder competir com cal. Però res, cap novetat i el cabreig, o desencant, per part de Gracia. L'economia, va dir el president en declaracions fetes als mitjans del club. Després, ja saben, *pasito p'alante i pasito p'atrás* de Gracia. I si voliem més emocions, la sospita que el sis, un dels que està destinats a marcar l'equilibri al camp i al vestidor sentint els cants de prop del Manzanares. 

Hem viscut un mercat llarguet i atípic, que sembla haver condensat una temporada sencera. Emocions viscudes, desgastament del tècnic en cinc partits i urgències a les primeres de canvi. I tenint que aguantar des de casa, com un Gaspart enbroncat en el Nou Camp, que Joaquín semble Benjamin Button en versió futbol per quedar-se a la boca el regust amarg d'una plantilla tendra en excés. 

Per sort, en el pont llarg que tenin, que hui acaba, ens hem pogut dedicar a oxigenar el cap i deixar les coses del baló per abraçar des de la distància, la paella i les amistats. elucubrant, glop a glop, solucions en privat per ordenar el destarifo. En privat, que en públic ja hi ha prou catedràtics que ho saben tot i ens diverteixen amb les informacions dignes de Cuarto Milenio, comentades a colp de clic. 

Deshidratat, trist, amb els colors de la tardor s'ha quedat l'afició valencianista al saber que el que hi ha és el que toca per tractar de ser europeus l'any que ve. I sacsem el còctel amb la rumorologia de noms que comencen a eixir com a opcions per a comprar les accions a Lim. El Leeds, on hi ha tants aficionats a València que hi ha vegades que, al no guanyar, no es sopa en eixes cases, i el seu amo, un italià, entra en escena, donant ja el vist i plau en la primera cita l'aficionat de a peu. O match que es diu ara en els aplicacions. 

Un poquet d'aigua li fa falta al valencianisme. Aigua com la que fan les victòries d'Anoeta, com la que rega el compromís que hi ha de portes cap endins del vestidor per sustentar el club. Aigua de la que te fa pensar que si un amo li dona el timó esportiu a gent con Víctor Orta o Gaby Ruiz i eixe amo sóna per a ser el pròxim Mister Marshall, no serà pitjor que el que hi ha, que és poc i, de vegades, sense capacitat operativa. 

No ens deshidratem. Menys mal que sembla que Maxi està ben fresc, fent gols dels que trenquen cròniques. Que torne a rodar ja la pilota. I el pròxim partit és dels que agrada guanyar. Més.