VALÈNCIA. Hi ha una realitat ineludible, el VCF és una banda. Conjuga una terrible absència de qualitat que li asfixia. Qui trau una pilota jugada des de darrere? Els centrals disponibles són gossos de presa, àvids al tall i forts en el joc aeri, però no tenen peus. Qui filtra un passe entre línies en la medul·lar? El centre del camp, faltant Soler, és altre compendi físic en el qual no hi ha ningú capaç no ja d'organitzar i portar el ritme, sinó de donar un trist passe que connecte amb la davantera o li fabrique una situació d'avantatge. Qui baixa a crear superioritats i generar espais? Els puntes són més del mateix, eixa connexió amb la medul·lar o eixa capacitat per a crear forats també s'ha perdut. Jugues amb rematadors purs en un XI sense joc interior ni exterior. A les bandes no hi ha cap que desborde, i Guedes continua pegant bacs cada vegada que arreplega una pilota. Fins i tot en una era on els laterals són vitals per a asfixiar a l'oponent i generar majories en camp contrari t'has quedat amb un.
Són aspectes que converteixen al decrèpit València de Gràcia en un equip pla, previsible, que en un bon dia pot aguantar en tasques defensives, perquè conceptes té, però quan es tracta de generar es destapa com una màquina gripada. Tremendament còmoda de defensar.
Sincerament, és el pitjor equip que he vist des de temps de Postiga, Pavón, Michel Herrero i companyia. Amb dos diferències crucials: Llavors acompanyava una lliga d'un nivell molt més baix que l'actual, i que a aquell equip el va salvar la revolució que va fer Rufete al gener.
Encara que hi ha una cosa molt més greu. Dit XI estava ple de jugadors fets, ara, l'escàs talent que posseeixes és immadur per a assumir responsabilitats tan grans, allunyat físicament de lo exigible. Talent en un hàbitat sense referents, líders, sense res al que acollir-se. Xics convertits en carn de canó.
Així i tot, en condicions normals estaríem parlant d'un equip destinat a quedar entre el vuitè i l'onzè lloc de la classificació, però hi han suficients traves per a truncar la previsió: Un president que invaeix vestuaris; jugadors cobrant amb pagarés amb la incertesa de si podran fer-ho al gener flotant en l'ambient; un antiprojecte que fa que els caps estiguen més enllà que ací…
A lo indicat dalt cal sumar lo vist en les tres primeres jornades. Partits en els quals has sigut estomacat per rivals cridats a ocupar eixes posicions. I t'han ballat sense haver mostrat la teua pitjor versió. Què ocorrerà si amb els ingredients existents t'afones en la taula? Ja no pots comptar amb el factor Mestalla. Tampoc comptes amb lideratges interns (ningú creu en Anil, ni en Lim) per a conjurar-se en un escenari d'alarma. No queden referents en el vestuari (la capitania tampoc li ha caigut bé a Gayà), i probablement a eixes altures no haja ni entrenador.
El VCF està assumint uns riscos excessius.
I eixe, el del entrenador, és assumpte que m'aterreix molt més que haver de tornar a barallar per la permanència sense veterans del Vietnam. La pose de Javi Gracia, i els seus constants atacs en sala de premsa, denoten que no es veu capaç de traure-lo avant amb el material disponible. En tot just dos mesos al càrrec transmet la imatge d'un derrotat, més pròpia de qui arrossega un desgast d'anys. Un procés d'envelliment tan brutal en un lapse de temps tan curt que ja diu molt de la gravetat de la situació.
Sent com és un professional del futbol és d'ignorants demanar-li que pense en nosaltres. Ell té l'avantatge de poder fugir; avantatge que aprofitaríem de comptar amb ella. Però no és lo mateix afrontar una situació com esta amb un entrenador com ell al capdavant que fer-ho amb un portuguès random de Mendes, un altre comentarista televisiu o un Rolling Stone. Tindre-lo marca la diferència entre quedar novè i anar-se a segona de cap. Pel nostre bé més ens val que deixe de parlar, recupere l'ànim i es centre en lo que hi ha. Perquè hem d'assumir que açò és lo que n'hi ha, i que res de lo que puga vindre en menys d'una setmana de termini millorarà el nivell.
I per això, per ignorants, ens agradaria demanar-li a Gràcia que pense en nosaltres una miqueta. Que aguante. Perquè és la nostra única esperança per a poder ajornar la sentència.