El club que no estimava a UN Women

VALÈNCIA. Fa disset dies vaig elaborar una llista sobre tot allò que espere del centenari. Res de lo apuntat tractava sobre actes, fastos o amistosos amb focs artificials. Tampoc sobre compilacions de copes a un recinte tancat. Eixos assumptes em semblen superflus. Tal vegada portar la vida celebrant el València tots els dies tinga culpa de que recordar-se d'ell només en dates assenyalades em prega abominable. 

El que vaig apuntar en eixe paper, traslladat a un post en facebook, eren assumptes més lligats amb la moralitat, una actitud davant la vida. Hi ha gent que espera molt de l'efemèrides, majorment aspectes materials, però pocs busquen valors. 

Recorde que demanava un València progressista, que deixara d'actuar com si els problemes del món no anaren amb ell. Obert i social. Cessant d'eixa pose d'amargat i adust que llueix. Bàsicament el que jo espere del centenari és una excusa no ja per a retrobar-se amb els orígens, sinó per a llaurar un impuls regenerador, de les mateixes dimensions que la vis modernista que va fundar l'entitat. 

Després vaig caure, tard i malament com és habitual en mi, en les escoles Cor Blanquinegre i la sèrie d'assumptes plausibles i admirables que porta entre mans el club a través de la Fundació. Del Forum Algirós... Si uns no saben vendre lo bo que tenen, i els altres passem olímpicament de fer-ho, no tindrem el que ens mereixem? Si la nostra implicació és igual a zero, podem exigir? Arrimem el muscle molt poc. 

Un dels punts més incisius en aquell paper replet de propòsits parlaba d'UN Women. Desitjant que eixa classe d'acords foren habituals, que férem bandera d'ells. 

Jo és que alucine amb que un acord d'eixe calat, que en mans de qualsevol altre club t'ho hagueren ficat pels ulls, convertit en motiu d'orgull del mateix, i fins i tot vist a gent a València morta d'enveja dient allò de "per qué nosaltres no fem estes coses", haja passat sense pena ni glòria tractat més com un acord clandestí. Inversió en imatge com eixa, una declaració d'intencions, es va veure des de sempre com una despesa a extirpar, un assumpte molest. 

El club d'UN Women ha dit alguna cosa sobre el 8M? Tindre de soci a una entitat del calat de l'ONU i orillarla d'esta manera no crec que diga res positiu de nosaltres. 

És veritat que resultaria molt senzill caure en allò del país de naixement del president. Però té poc que veure. El Man.City no dubta a posar-se l'arc de Sant Martí, fer del seu equip de dones un referent participant en una infinitat d'actes socials, feministes i LGTBI sent propietat d'un Estat misogin, homòfob i aficionat a violar els drets humans. El PSG tampoc es queda arrere. 

L'assumpte està més relacionat amb eixa visió reduccionista, purament mercantilista, freda i tecnòcrata que ha envaït al València, contagiant a part de la seua massa social. Només veuen xifres, no oportunitats, i molt menys sentiments. Era lo bo que tenia LayHoon, d'un perfil més humà, mostrant una voluntat molt plausible. Tal vegada el seu problema fóra pretendre dirigir la institució passant una setmana al mes a València. 

No ha de ser casualitat que des de la seua eixida tant el femení com la seua escola hagen tornat a patir tics propis del llorentisme.

Idiota, e ingenu, segurament, però agafar esta bandera la veig necessària per a molt del que espere del centenari, que no és una altra cosa que aprofitar la seua arribada per a iniciar una lenta i complexa transformació social, mare d'una massa crítica i reflexiva, revitalitzant, trobant nous estímuls que proporcionen la mateixa gasolina que et donaren els eixits del Bar Torino.

Massa demanar?... Pot ser. Però açò que es va fundar a una licorería pretenia més amb menys i va acabar aconseguint-ho. Només cal la voluntat de voler arribar i les persones adequades per a dur-ho a terme.