VALÈNCIA. En les projeccions estivals, carregades d'hipèrboles i ensomiacions varies, qualsevol de nosaltres esperava a hores d'ara una bacanal amb els gols de Michy i el segon renàixer de Rodrigo; o contundents aspiracions al triplet perfilades per Guedes.
Però la realitat, que tendeix a despertar-nos a galtades, es va obstinar a agafar altres camins. És ací on sorgeix un heroi inesperat. Un tipus que es subjecta amb esparadrap, que aguanta el dolor e ix trencat, jugant-se la salut en importar-li ben poc res, perquè en comparació, segons diu, jugar tocat és una nimietat que passa amb gust pel que li va tocar viure en la seua infància i li va costar arribar fins ací.
Gabriel, Paulista, Gabriel Paulista, és sens dubte el jugador de la temporada. Un tipus que és un goig veure festejar amb eixa passió les xicotetes conquestes del partit a partit. Arengar en meitat de la tempestat. Un central diferent al de l'any passat, més discret. Fins i tot dispers. Autor d'errades garrafals. Un home crescut que ja recorda, per fi, a aquell que es van portar a Londres.
Una evolució que no es redueix només a la gespa. Doncs s'antulla que el brasiler exerceix de capo a la caseta. Aprofitant qualsevol reunió accidental sobre el camp, al festeig d'un gol, una parada per a hidratar-se, una falta, una substitució... es posa a dirigir a la tropa. Fixar-se en ell durant eixos instants de distracció és assistir a una masterclass de lideratge silenciós. Fins i tot, malgrat la distància que atorga la graderia i la incapacitat per a escoltar a tants metres, sembla fer-ho des d'una posició paternal més que marcial. Insuflant confiança i ànims, consells i altres en lloc de bregues tribuneres amb escarafalls per a que se li veja.
Perquè en eixos trànsits s'erigeix també en una icona del bon fer. Doncs Paulista representa el futbolista tipo que sempre va triomfar a Mestalla; la recepta de l'àvia. Persona senzilla, compromesa, de caràcter guanyador i personalitat. Allunyat del fals glamur de les contractacions milionàries, etern descart per als fabricants de portades facilones, que en silenci, tapa boques i supera a figuretes. Un, que a altre futbol, en un futbol on la teua posició d'igualtat no haguera sigut subvertida, es podria afirmar sense embuts que seria central titular del València durant deu anys.
Resulta la classe de persona que feia falta ficar en eixe vestuari. Amb eixa pléyade de púbers. El mateix tipus de futbolista que és Coquelin. La classe de contractacions que fa falta seguir sumant per a reconstruir un club en ruïnes.
Té un altre tret a destacar, ja que Paulista també li posa rostre a una paradoxa. En curs tan curiós, Gabriel, i la línia que capitaneja, s'alça com la millor virtut de l'equip. Una defensa que rendeix a un nivell excels. L'única faceta que va funcionar sempre enguany i que a mans del brasiler ha subjectat al València als seus pitjors moments. Culpables en un nul joc ofensiu de que es puga parlar hui de recuperació, i res estiga perdut. Perquè, tots, especialment ell, han sabut sacrificar-se. Exercir per dos, o fins per tres. Multiplicar-se. Patir. Aferrar-se.
Són els homes que s'amaguen darrere de l'afirmació de que este VCF és molt difícil de guanyar. Perquè ho és. Tal vegada se'ls valoraria més si la producció golejadora no estiguera baix mínims. La gran TARA.
El lliurament que li posa, portant-se al límit de les seues forces, en ocasions fa creure que vaja a desmuntar-se com un míster Potato. I és lo perillós de Paulista, que no li espanta trencar-se, o agreujar les lesions, amb tal de poder contribuir. Una vocació de màrtir que no ens ve bé, perquè hui, sense ell, este equip perd massa coses. I ahí està, a la frontera de les seues forces, com ho està Gayà, obligat per un grup on la meitat segueix en fora de joc.
En un planter de recursos a pilota parada, qui sap, Paulista seria ja ídol de masses en virtut dels seus cinc o sis gols de testa, salvadors. Signants de cinc o sis punts més que et situaren en altra dimensió. Ací veiem altre dels defectes d'un Marcelino que no sap dotar de riquesa a un grup amb molt més potencial del que es veu normalment. La capacitat atlètica de Gabriel i la seua potència de salt, molt Ayala en eixe aspecte, no haurien d'aprofitar-se només per a traure pilotes en àrea pròpia, tallar jugades en el centre del camp o guanyar duels aeris en tres quarts. El dia que el davanter frustrat que porta dins siga explotat ens pot acabar el Nou Mestalla ell a soles.