Ja ho ha aconseguit

VALÈNCIA. Resultarà dolorós, quan millor estiga el València s'acabarà la temporada. És la maledicció dels equips en construcció, que el calendari els talla el rotllo quan finalment aconsegueixen agafar velocitat de creuer.

Hi ha alguna cosa sado a l'hora de disfrutar sabent d'este dolor. Però en fi, no podem fer res més que esperar que en estiu (quina por em dóna) no es produïsca la tempesta perfecta i destrosse un projecte que té molt bona pinta; un equip que retocat convenientment convidarà a somiar.

Perquè eixa és altra, vivim en la constant candidesa d'esperar que tot siga meravellós, però juny presenta nubarrons per diferents flancs, i no precisament fàcils de sortejar.

Però parlem dels éxits aconseguits per Marcelino.

No era tan complicat, alguns ens deixarem les gemmes dels dits al teclat en cursos passats defensant que el problema d'este equip no era tant la falta de qualitat, sinó l'absència de disciplina, implicació, ordre (rumb), saber què vols ser, confiança per a mutar el talent en eficàcia... Era qüestió de fer-los creure que són millors del que es pensen, i de pas, oferir-los una solució per a cada problema. Certitud. Saltar al camp sabent com actuar a cada instant lluny de deixar-los al seu antull com succeïa abans. És la fórmula que va transformar en fortaleses a tipus defenestrats. És la màgia d'un esport que té més de mental, psicològic, que de cames. Perquè de cames, hui dia, quasi tots van ben servits.

És la millor virtut de Marcelino, curiosament només valorada per a explicar-nos com convenç a jugadors de vindre a un Vietnam, però mai aplaudida a l'hora de transformar eixes frustracions, a eixos tipus apallissats, en màquines de matar. 

A fer de Gabriel un central on a Londres havia un meme. De Kondogbia el millor jugador del teu equip on a Milà havia un acudit. De Rodrigo un davanter letal on havia un Abreu... Saber ficar-se als seus caps i netejar els terrors que atresoraven, oferint-los motius per a la reivindicació, treballant fins al mínim detall per a que el col·lectiu corregisca els errors de l'individu. Un procés lent éste de convèncer-los que eren bons de veritat, útils, futbolistes de primera, no les despulles que venia la crítica en titulars. 

Ahí están les xifres, soles un empat a San Mamés evita que sumes 27 punts de 27 posibles. Incomprensiblement, passa desapercebuda altra fita extremadament difícil d'aconseguir: Que un grup siga fiable i guanyador jugant bé, malament o regular. El gran mèrit ocult de tot este entramat.

Pot ser que el preu a pagar siga un desgast, d'exigència màxima cap als seus jugadors, que porte al marcelinato (si tot va bé) a no durar més de tres o quatre anys. Un desgast que s'ajuntarà amb la sempiterna desgràcia de l'afició valencianista, que ja l'altre dia assajà el primer conat de xiulada a Mestalla durant el pitjor moment de l'equip; i açò venint de la misèria més absoluta. 

És un estadi sense memòria, ni altura de mires. Allò que enguany es va titllar de miracle al pròxim curs (ací el perill) serà catalogat d'insuficient.

Ho sap bé Marcelino, d'ahí eixa insistència buscant la ponderació i el valor en el resultat obtingut caent en un llenguatge antinatura a oïdes d'un públic que no sol entendre tals qualificatius. Perquè ell, com va succeir amb tants altres, tem la peculiaritat local. Ací, ser tercer o quart, és l'habitual, l'única cosa que ha fet esta entitat en 100 anys de passions. Resulta un error comú voler vendre açò com el súmmum (per molt mal que hages estat) sabent que l'ambient que t'envolta ho considera mera rutina (per molt injust que siga).

Al valencianista no hi ha cura d'humilitat ni catàstrofe que li corregisca, ja que la voluntat de voler arribar la porta incrustada en l'ADN. Estem a un club parit per a molestar, no per a formar part del decorat. És així de meravellós; és així de terrible. Convé recordar-ho per a no enrocar-se en errors semàntics, o en campanyes per a defensar-los, que desperten guerres o frecs on no només n'hi han amors.