Fa temps vaig explicar lo que vaig fer quan s'iniciaren les obres del Nou Mestalla: El David de Miguel Ángel versió senyor Roca. Crec que allò explica molt bé el grau d'estupidesa que arribarem a aconseguir en aquells anys de ressaca...
VALÈNCIA. Fa temps vaig explicar lo que vaig fer quan s'iniciaren les obres del Nou Mestalla: El David de Miguel Ángel versió senyor Roca. Crec que allò explica molt bé el grau d'estupidesa que arribarem a aconseguir en aquells anys de ressaca.
Ara mires arrere, a eixos deu anys de l'últim títol, i només veus una col·lecció d'atrocitats que produeixen vergonya, despertant el temor de saber que mai aprendrem d'aquells errors perquè els tornarem a cometre quan torne la borratxera, eixe costum altiu que ens entra quan empatem amb algú i comencem a creure'ns els amos del món.
Ocorre per no saber gestionar l'èxit, convertint-nos de seguida en el nostre pitjor enemic. Ni tan sols som capaços de construir res al voltant de conquestes com aquelles. Més aviat serveixen per a emprendre camins autodestructius de final funest.
Que ha portat l'últim període triomfal? Una ruïna, guerres, ídols trets del club a puntades i entre menyspreus. Maltractaments institucionals. Desembocant en una ruptura social amb una venda del club com a colofó.
Un menyspreu a la nostra casa (Mestalla) en lloc de defensar el seu valor ambiental i simbòlic/sentimental, titllant-la de pordiosera i recinte lumpen justificant així el seu enderrocament durant la febre taulellera, veient amb prou feines les seues bondats i potencial quan li van llevar la mugre de damunt i ja no quedaven alternatives possibles... Vam caure fins i tot -com si ens sobraren els títols- en discursos que ens portaren a menysprear la Copa, o la UEFA: Trofeus de pobres. Fa fastic recordar aquells debats on es concloïa sempre que el València havia de tirar eixes competicions, no gastar energies, es deia, disputant-les.
Constantment, d'una manera abrupta i sense frens, caiem als paranys del poder i al joc dels seus propagandistes mediàtics, encegats, incapaços de parar-nos cinc minuts a pensar, a discórrer, a ser crítics i exigents (per molt que ens obstinem, o s'obstinen des de fora, ni som una cosa, ni l'altra)... repetint els seus eslògans com a lloros. Hauríem de ser aquells que protegiren a la institució d'eixos interessos, però lluny de fer-ho ens prestem a exercir d'ariets de guerres espúries quan ni tan sols som capaços d'entendre, o comprendre, la seua vertadera naturalesa.
Ara volem celebrar Copes quan no hi ha capacitat de guanyar-les. Ni anar-nos al Nou Mestalla quan ja no hi ha volta arrere. Ara volem tot en quant ens varem cagar quan ho teniem.
En el fons, la Copa de 2008 no és més cosa que un gegantesc i etern record de lo idiotes que arribarem a ser, un monument a l'anada d'olla que patirem com a col·lectiu. L'exemple perfecte, i etern, de lo nociu que pot arribar a ser l'èxit perllongat en entitats que estan poc acostumades a viure en l'abundància. És tal vegada l'únic, gran, i trist llegat que va deixar aquell títol i tot allò que el va antecedir.
Encara que durant molt de temps la menyspreàrem podent fartar-nos guanyant-la d'haver-nos-la pres més seriosament, la Copa, l'únic incentiu que va gestar els successos del Bar Torino, exerceix un poder que ha servit sempre per a obrir i tancar etapes. El primer gran València es va iniciar amb una, 1941, i es va tancar amb una altra, 1954. Els èxits dels anys 70 van tindre idèntic pròleg, guanyant la de 1967. Fins i tot esta última, del 1999 a 2008, va començar i va acabar d'igual manera.
Cada commemoració de l'efemèrides resultarà una invitació a redimir-nos dels nostres pecats. Està a les nostres mans aprofitar la lliçó d'una vegada per sempre. Fer-ho és l'únic camí possible per a no repetir els mateixos errors.