X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

I la mentalitat, com es canvia?

Lo normal és açò, no quedar 12º. Capisci? Lo normal és celebrar títols, que és el que ha guanyat esta entitat almenys una vegada per dècada des de 1919. En lloc d'embardissar-nos en xerrameca inútil concentrem eixes ànsies de reconeixement i glòria a evitar que la 2010-19 siga la primera en cent anys a acabar en blanc...

16/05/2018 - 

VALÈNCIA. M'agrada que encara queden reductes on certes coses molesten. Que s'enfaden en escoltar parlar de miracles per fer el que porta fent esta institució tota la seua vida. De veure a personatges que s'amagaven en el fracàs amorrats a botelles de cava en l'èxit. I per eixe triomfalisme naïf de les xarxes socials oficials venent 70 punts com si fora un títol.

Mostra que esta massa social no està tan morta com aparenta.

Després, en el fons, tot és comprensible. Mirant la foto només trobes una colla de púbers que debutaran a la Champions, i la resta, a la seua edat, segundons que no han empatat amb ningú. Mandamases que no entenen el futbol ni saben on s'han ficat. Els arguments de Marcelino, allò que s'amaga darrere del titular, són irreprotxables, per a una vegada escoltats alçar-se i aplaudir fins a sagnar.

Un treball, encara que ens quede eixe mal regust de veure que es va poder ser tercer a poc que s'haguera pres seriosament l'assumpte, incommensurable amb una plantilla que té moltes més tares de les que estem disposats a reconèixer. Evidentment, dit discurs és correcte i adequat per a hui. Però té les cames molt curtes. Insistir en ell al futur serà un error de proporcions bíbliques, incitador de conflictes amb la graderia. Perquè encara que moleste, o s'entenga injust, tals paraules chirríen a oïdes del valencianisme. No les compra més enllà d'un context determinat.

I ho sabem pel ahir, ya que és un costum instal·lat des dels temps de Quique Sánchez Flores intentar rebaixar la categoria de la institució per a donar-li valor a una classificació que no és més que ordinària al relat del València. Lo normal és açò, no quedar 12º. Capisci? Lo normal és celebrar títols, que és el que ha guanyat esta entitat almenys una vegada per dècada des de 1919. En lloc d'embardissar-nos en xerrameca inútil concentrem eixes ànsies de reconeixement i glòria a evitar que la 2010-19 siga la primera en cent anys a acabar en blanc.

Tampoc cometem l'error de convertir en un problema tindre una història que honrar. Utilitzem-la per a créixer en lloc de concebre-la com una llosa. Ni demanem perdó per no voler renunciar al nostre estatus. Recuperem la voluntat de voler arribar, perquè és la gasolina que ens va portar a ser el que som, no el verí de la complacencia, la falsa creença del que mai vam ser, el victimisme, el ploramiques que semblem ser hui dia. Si fora per diners, si fora a força de recursos, el València tindria el palmarès de la Unión Balompédica Lienense. Les nostres fortaleses són altres. L'ADN del ratpenat és lluitar contra els elements, regirar-se contra el poder establit i anhelar derrotar-los des d'una humilitat i feresa espartanes. Voler, i tornar a voler. No equivoquem el discurs ni ho prostituïm reduint-ho a la billetera.

Per això em preocupa la mentalitat que emana de la institució. Mercantilista a més no poder. Tancada a la seua torre, d'esquenes a la seua gent. Aïllada del món. Desapareguda. Però és molt pitjor que ja no existisca un entorn que espente i exigisca. Lo poc que queda d'ell està massa acostumat a corregir l'actitud de la graderia en lloc de dirigir-se a l'entitat  per a que no deshonre el seu llegat.

Fins i tot s'observa una renúncia implícita a dita voluntat de voler arribar. Instal·lant-se un convenciment funest (del qual forme part, veient el percal) que mai tornarem a veure al València guanyar. Més obsessionats amb els diners de la Champions que a tocar metall. Ens hem deixat convèncer de que la derrota és total e irreversible. I lo que és pitjor, a ningú pareix importar-li estos vents de club sense aspiracions que amb tanta insistència bufen.

El que necessita Marcelino no són trobadors que li canten cançons que no tenen públic. El que necessita és un club disposat a ressuscitar. Un club que li pose al camp jugadors amb mentalitat guanyadora, i no un que faça figura a laterals esquerres que no saben centrar. Però per a això primer has de tindre  la voluntat de voler arribar, i no estar més pendent d'organitzar festes per a penjar-te medalles aprofitant un quart lloc que de veure com dimonis recuperes el terreny que t'han menjat.

Canviar la mentalitat d'este València i el seu entregat entorn, poc disposat a construir-se un nou futur, s'antulla més complicat que vendre les maleïdes parcel·les.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email