El mundial de les idees clares

VALÈNCIA. El futbol de seleccions no és lo meu. De fet, entre mundial i mundial, no veig ni un trist partit. Però reconec que els campionats del món tenen alguna cosa especial. És l'únic escenari on amateurs i estrelles rutilants segueixen competint en igualtat de condicions. Contenidor d'històries fascinants. Entrenadors dentistes, futbolistes directors de cinema. Xics que fa tres anys estaven repartint pizzes i treballant a un taller ara li paren penals a Cristiano Ronaldo.

El certamen de 2018 a més està suposant la confirmació de la mort del tiki-taka, castigant amb justícia la moderna estupidesa d'obligar al porter a iniciar l'eixida de pilota des d'arrere. Observant als pares de l'invent destartalats, i als seus imitadors, humiliats pels combinats que estan triomfant en esta competició.

Estem davant el mundial de la solidesa i les idees clares, d'equips com Iran signant grans actuacions amb tants matisos tàctics que fins es van permetre el luxe de tindre preparat un pla B que va estar prop d'eixir a la perfecció.

Tal vegada no haja millor grup que el persa per a representar esta nova tendència, el retorn a l'exprimidora de matèria prima, al bloc llimant les deficiències individuals. Venim d'un temps on fou desprestigiat l'intent de traure partit d'equips amb escassesa de qualitat tècnica, abocant-los a la xafogor en veure's obligats a executar accions per a les quals no estaven capacitats, servint-los en safata el triomf als grans.

El retorn al sofriment per a obtindre la victòria, la recuperació de l'equilibri en la confecció d'una plantilla, fugint de la invasió del mitjapunta insuls o del futbolista hàbil però blanet, potser siga el major assoliment que deixe esta Copa del Món.

Anglaterra, ignorant el fatalisme que li acompanya, explotant la pilota parada com si no haguera un demá. França, desconeixedora del talent que atresora, jugant a fer tres coses bé, les úniques tres coses que sap fer col·lectivament. Croàcia ha deixat arrere els focs d'artifici i ha posat a Modric a treballar per a equilibrar un equip que sempre es trencà per un mig del camp incapaç de furtar una pilota. Suïssa competint com sempre, que és competir contra tots. Uruguai tancant-se davant Aràbia com es tancaria amb Brasil.

I Mèxic, la sensació de l'estiu. Un combinat en mans d'un senyor, Juan Carlos Osorio, que porta tota la seua vida lluitant contra Goliat. Capaç de fer guanyador a l'Once Caldas colombià. Que és com guanyar la Lliga amb el Betis. Un explotador d'espais i un aplanador de diferències que ha aconseguit convèncer al tradicionalment acomplexat futbolista asteca de que pot aconseguir l'impossible.

Diguem-ho una altra vegada, perquè és lo millor d'este mundial: La certificació de la pèrdua de la por davant els poderosos, el retorn a la irreverència contra el poder establit. Guanyar torna a ser difícil. Que és igual que el Marroc estiga eliminat, que ix a per tu com si es jugaren el pase a la final. Que importa poc que et nomenes Senegal.

Lo que no és bonic és veure a Alemanya trair-se d'esta manera, trencar el motle que la portà al èxit per a donar-se-les de kamikaze amb un plantejament que li està fent víctima de la teoria de la manta. Es va tapar el cap, per a no saber convertir en gols el domini, destapant-se els peus, quedant a un golarro de falta en el 95 de quedar eliminada.

Ara veurem en la fase del KO si la nova tendència propicia la caiguda de favorits que s'intueix, deixant-nos un campió inesperat. Perquè ahí ja no hi ha marge d'error per a solucionar patinades, es un terreny on qui tinga les idees més clares, qui conegua millor les seues virtuts i deficiències, triomfarà.

Fins i tot amb açò del VAR alguns s'han quedat ja sense les milagreres ajudes arbitrals, o les justificacions a una ineptitud amagada darrere d'una decisió arbitral.