França malgrat tot

VALÈNCIA. No imagine als milers de francesos tirats al carrer lamentant-se per eixa tirania del estil que imposen els sabudets del futbol modern. "Què vol dir açò de guanyar sense que el teu 9 tire a porta en tot el mundial? Què retornen la copa!" "Ni un rival, escolte bé, ni un rival ens ha generat perill. Açò és inadmissible, és una traïció al tiki-taka i a la República".

En realitat el 9 que mai va tirar a porta va fer moltes més coses que ficar gols. Obrir espais, generar segones jugades, i equilibrar línies perquè lluïren uns altres. La seua funció no era anotar, era alliberar a Mbappé. És el futbol líquid de hui advertint-nos de que els vells rols ja no existeixen.

Qualsevol que haja vist un parell de mundials sap que lo bo acaba a la fase de grups, la ruta del KO són partides d'escacs que solen finalitzar en taules. França és l'única que va trencar eixa tendència durant el mundial, una solidesa infrangible que no ha permès que li facen pessigolles. Guanyava per contundència. Podria jugar un altre mundial i seguirien sense fer-li suar.

Ací resideix la major de les virtuts del quadre francés. Posar el talent al servei del grup no és una tasca senzilla, és habitual trobar tibantors amb les estrelletes, o apaties pernicioses. Hem vist a Pogba davant dels centrals traient la pilota jugada, sense xafar àrea en quasi tot el campionat, entenent per fi què és el futbol, deixant de semblar-se a eixa caricatura producte del màrqueting que es mostra a Manchester.

Ens sobrava França a un mundial d'alternatives. Haguera sigut preciós veure a Anglaterra guanyar-ho a força de gols de córner. A Bèlgica. Un Uruguai davant els anglesos a la final. A la Suècia assassina d'Holanda, Itàlia i Alemanya. A la Suïssa de la immigració, sempre competitiva. Però ningú tan solvent com l'equip de Deschamps, que tal vegada siga el campió més idoni per al mundial que va parir Rússia.

A una Copa d'equips i sense cracks brillant, fou el millor bloc de lluny. A una competició on l'estratègia va desequilibrar partits, va ser la més contundent. A un mundial on la diversitat va ser la protagonista dels combinats va presentar el roster més multicultural de tots.

Una altra glòria de la vida. A un any de l'ascensió del Front Nacional com a segona força més votada una selecció francesa mestissa i d'àmplia confessió musulmana va guanyar el mundial. Però no ha de vendre's açò com un exemple d'integració, no ho és. França integra malament. Construeix barris gueto, margina en l'educació i en el món laboral als allí criats. Va abandonar a Calais als refugiats com va abandonar als exiliats republicans del 39. Són tots xics nascuts a París, Niça o Tolosa, però estan acostumats des de xicotets al que els diguen africans. Al fet que els mesuren el grau de passió que posen en cantar l'himne. O si ho canten. Són sempre sospitosos fins que es demostre el contrari. A que gent com Le Pen haja estat molt de temps assenyalant els seus orígens com a causant dels mals de la selecció i els problemes disciplinaris que van assotar als bleus.

El que ha fet el grup comandat per Deschamps és donar una guantá a eixa part de la societat, ara triomfant, que segur, dies arrere, als Mbappé o Pogba anònims del seu barri, van convidar amb menyspreu a tornar a la seua casa. Com si França no ho fora.

Lo d'estos xics és una puntada als ous a eixe país i a una Europa estúpida, cada vegada més retrograda e intolerant que creu que tornant a l'edat de les cavernes solucionarà tots els seus mals. Quant més ho penses, més encertat resulta el triomf del XI del gall. A Rússia, a més. Un Estat dictatorial i xenòfob. Un mundial on la Polònia ària que promulga Kaczyński, amb el seu Estat de dret desmantellat per capítols, va ser eliminada per Senegal i Colòmbia. Davant una Croàcia plena de personatges i episodis molt lamentables que van des de l'homofòbia a l'exaltació a la Ústaixa.

Per a açò està també el futbol, per a visibilitzar, normalitzar i unir a societats polaritzades. Qui sap, pot ser esta gent haja organitzat una nova xicoteta gran revolució francesa.