És el gran triomf de la proposta, prospere esta o no. Fins i tot no cal tindre por a les reaccions més airades. Moltes d'elles han canviat la seua postura en quant han conegut els motius i les raons. Els que no, ja no són tan taxatius. Lo cual explica que amb més pedagogia e insistència es pot aconseguir augmentar per molt la llista de favorables...
VALÈNCIA. Altre pesat amb el temeta? Eixir els dimecres és el que té, que t'agafa tot molt lluny i sempre arribes l'últim.
Lo que jo volguera aportar són aspectes que no s'han tractat, o tractat molt superficialment. El primer és que açò no va de canviar el nom, sinó de recuperar el que tenies. El segon és que fundar el club amb la nomenclatura en anglès va ser una decisió, no una casualitat.
Em crida l'atenció que s'haja utilitzat l'argument dels anglicismes tan frívolament, fins i tot per aquells qui es suposa que saben que al 1919 els anglicismes estaven prou diluïts o en franca retirada. Ja existien paraules com deportivo, fútbol o balompié; i als successius anys excepte equipier, goal o fault, no s'utilitzava cap altre en l'argot diari. De fet, excepte el primer, que va sobreviure fins als anys quaranta, la resta van desaparèixer amb l'onada normalitzadora de Primo de Rivera al 1923, que curiosament no obligà a canviar de nom a cap club.
Allò que portà a l'entitat a triomfar i créixer tan ràpid respecte als seus competidors va consistir a seguir el model britànic. Entendre el perquè d'esta decisió seria extens i hauríem d'anar a l'origen del futbol a la ciutat, o a l'experiència londinenca de molts dels pioners. Però no disposem d'espai. Només apuntar que en anys anteriors, i posteriors, es van fundar infinitat de clubs amb la nomenclatura en castellà, i fins i tot en català. El València va refusar a fer-ho, i va ser perquè així ho van triar els seus pares. La seua elecció fou una declaració d'intencions, una manera de diferenciar-se de la resta, perquè la seua comesa era crear una entitat moderna, professionalitzada i avançada; el mateix precepte que es seguia a la construcció d'aquella València, alçant els hui admirats edificis modernistes sobre els fonaments de casetes de sostre de teula i palla.
Escollir l'anglès per a donar-li cognom al club tenia tota la intenció del món. Ni casualitat, ni causalitat, ni llet en vinagre.
Veuríem molt millor la britanitat del Fé-Cé si paràrem atenció a les seues estructures inicials, arribades fins als anys seixanta. Fins i tot de revisar a consciència l'història acabaríem reduint a la meitat la llista d'entrenadors, ja que la figura del mánager mai fou estranya. Precisament explica que durant moltes etapes canviaren de tècnic any rere any, repetint molts d'ells una vegada i una altra. Les alineacions i les decisions de calat corresponien a altres persones.
Són raons, però hi ha infinitat per a recuperar, aprofitant cosa tan bonica com el centenari, el nom que et donaren al nàixer. Més, si éste va ser liquidat per un decret al cual el club es va oposar amb totes les seues forces, i que seguia una lògica bèl·lica, no lingüística. Un altre argument ignorat. Estem al context de la II Guerra Mundial, que portà fins i tot a canviar l'ús horari per a trencar amb Londres i alinear-se al costat de Berlín en el conflicte. Sense aquelles circumstàncies el Club de Futbol mai hauria existit.
Però més enllà de tot açò, el positiu de l'assumpte és que hem posat a València s'encera a parlar, a debatre, enfrontar idees... propiciant que molts conegueren alguna cosa sobre els orígens del seu club. És el gran triomf de la proposta, prospere esta o no. Fins i tot no cal tindre por a les reaccions més airades. Moltes d'elles han canviat la seua postura en quant han conegut els motius i les raons. Els que no, ja no són tan taxatius. Lo cual explica que amb més pedagogia e insistència es pot aconseguir augmentar per molt la llista de favorables.
A més, encara que no fora així, tampoc s'hauria de tindre por a prendre la decisió. Recuperar el nom fundacional és culminar el procés iniciat als anys noranta que ens va retornar Mestalla, el pantaló negre i fins i tot el nom del filial. Si ho haguera fet Paco Roig al seu moment lo que hui ens sonaria estrany seria l'actual nomenclatura. Qüestió d'acostumar-se. Més sabent que als nostres avis ningú els va preguntar, i ells, a diferència de nosaltres, no parlaven del València, sinó del Fé-Cé. El seu canvi va ser molt més traumàtic, i sense possibilitat de debat, o queixa.
És una mera qüestió de dignitat i respecte a nosaltres mateixos i al nostre passat. Però si el motiu històric, recuperar la teua identitat i memòria, no és suficient, podem baixar a aspectes més obscens per a veure també la seua conveniència.
Comencem dient que conservar el nom en anglès no és inusual a Europa occidental. A Itàlia 15 dels 40 clubs professionals —incloent els tres grans— mantenen el seu nom en eixa llengua. A França, el país del xovinisme, augmenta a 24 de 40. Fins i tot a Holanda o Bèlgica una mica menys de la meitat dels equips de primera divisió o són Football Club o Racing o Sporting. Els hi ha també a Portugal, Suïssa i Àustria en quantitats similars.
El punt obscè té a veure amb el mercat. Ens agrade o no el futbol ha caigut en mans de petrolieres i bancs; o d'Estats que controlen petrolieres, fons d'inversió, bancs i televisions. Existeix un fenomen com els e-Sports que no sabem com transformarà la indústria de l'esport, però triomfe o no, segur que donarà motiu a nous models i usos.
Els clubs més espavilats ja han amoldat els seus escuts als temps actuals, abandonat l'estètica rància de l'heràldica medieval. Estem enfront del principi evolutiu: T'adaptes o desapareixes.
I qui vuiga sobreviure al nou paradigma, permanèixer en l'elit, haurà d'expandir-se allèn les seues fronteres, sobredimensionar-se, atraure a una nova classe d'aficionat més líquid. I en tals menesters la nomenclatura Football Club és molt més idònia, internacional, atractiva i vendible. I sense traïcions a les arrels.
A més, aporta un punt diferencial amb la resta dels teus competidors locals als mercats internacionals. Un punt diferencial que ja van cercar els fundadors al Bar Torino, entenent molt bé la importància de la projecció exterior per a solidificar l'èxit de la seua creació.
En una societat global i connectada, on acabarem instal·lat aplicacions fins i tot al microones, recuperar el Football Club és més idoni que mai. Perquè el màrqueting no és res més que associar uns valors a una marca i construir un relat al seu al voltant. I el València, restaurant la seua memòria, podria tindre, finalment, un. Un associat a una identitat reconstruïda presumint de ser un club ancestral i orgullós fundat amb la intenció d'abraçar el futur.
És una manera de poder acabar amb la tristor a la qual està instal·lat des de fa dècades i trobar, amb l'impuls del centenari, un nou motiu per a restituir aquella voluntad de querer llegar que durant dècades el va convertir en una institució viva i avançada al seu temps.
Millor oportunitat no tindrem.