A cavall regalat...

Lo que la sort et lleva, la sort et dóna. És notori i palpable lo que li costa guanyar un partit a este equip. De fet, els quatre triomfs, estan embolicats en circumstàncies peculiars que es van decantar al teu favor com en sengles ocasions van triar al contrari. Quatre triomfs pírrics, de rebot, mai per merèixer més o ser millor. Però en esta situació importa ben poc el com. Eixos menesters són debats per a rics, de gent amb la vida resolta i el futur als seus peus. Per a un desnonat lo vital és sumar tres punts, no el mètode pel qual s'aconsegueixen. Hauríem de tindre això en compte, més que res per a estalviar-nos agonies en un viatge que ja de per sí incorpora un bon cabàs.

Allò més important del diumenge nit està en altres coses. En què a la fi el treball de l'equip es veja confirmat al marcador. Partits com el de Pucela els hem vistos quasi tots, però quasi mai van servir per a guanyar. Vital perquè començaven a entrar en eixa zona en la qual de tant de morir a la vorera acabes abraçant el desánim. Un escenari fúnebre del qual és difícil fugir. Tampoc cal caure en triomfalismes barats, en realitats com la del València meritoniá el guió va de guanyar dos, empatar cinc, i perdre tres de cada deu. Ací no hi ha punts d'inflexió que valguen. Això ha d'ocórrer en altres instàncies, unes, que segons pareix, segueixen petrificades en la seua inoperància i barbarisme. Allò que et dóna Valladolid (per cert, amb Wass reforçant la medul·lar i Soler alliberat i prop de l'àrea. No ho dic per res, eh XD), és l'opció de que l'equip continue creient en les seues possibilitats i no es desconnecte.

Però més que res en la pau que ens aporta a la resta. Sobretot això. L'opció de rebaixar els decibels sempre és ben rebuda. Deixant-nos una setmana més tranquil·la, sense eixa terrorífica ansietat de veure com et vas a segona sense poder fer res per remeiar-ho. Aparcant igualment tots els terrors habituals que ens habiten des de fa mesos. Un parèntesi, encara que siga breu, en este malson sense fi sempre és agradable. Una cosa és fer-se mala sang per veure al teu equip deambular per la mitja taula, i una altra veure't amb un peu a segona. Són classes d'odis diferents. Un et dóna la possibilitat de millorar en el futur, l'altre te la lleva perquè t'arranca la vida mateixa. Un VCF a segona és un VCF condemnat a desaparèixer, on sabem quan comença la caiguda però no on acaba.

Així, que per mi, com si en la resta de la temporada guanyes tots els partits com el dia del Madrid, fent-se el contrari gols en pròpia meta fins que et servisca per a portar-te els punts. Enguany lo important és sumar, com siga, on siga, i davant qui siga. Però sumar. Perdre's en altres assumptes és no haver entès res, i més que això, viure als mons de Yupi.