Eixir en el diari

VALÈNCIA. Quan el futbol de regional era més important que ara, les cròniques als diaris del dilluns eren més elaborades. Durant molts anys, a la ciutat va haver, compartint quiosc, un diari setmanal i altres dos que treballaven, per dir-ho d'alguna manera, sis dels set dies de la setmana. La Hoja Del Lunes no donava peu a dubtes de la seua cita amb els lectors. Els altres dos diaris, que encara funcionen, deixaven el seu espai a la redacció de La Hoja per a recuperar el lloc a partir del dimarts. Un dia, eixe pacte de cavallers i no agressió es va acabar. La Hoja va acceptar la profia, mutant el nom a Hoja de Valencia. Però no va poder amb els altres dos i va desaparéixer la seua tinta dels nostres dits

En aquelles cròniques dels partits de tercera i preferent es destilava certa artesania. Sesgada, probablement, pel cronista local. Tirant cap a casa. Victòries de l'equip local que igual havien sigut de les més normals es convertien en una glosa èpica per alçar la moral i buscar conseguir nous espectadors d'entre aquells seguidors que no s'animaven a anar al camp de terra a passar dos hores de pilotades i escàs talent, comparat amb aquell que es veia a la televisió. I clar, davant la derrota, si no era molt escandalosa es maquillava amb alguna injustícia arbitral o mala fortuna.

En eixes cròniques era important, independentment del resultat, ser protagonista. Eixir en el diari. Més enllà del teu nom en l'alineació, calia destacar d'alguna manera. Deixar constància de que havies estat allí, jugant amb tot el que tenies dins, acabar rendit i amb alguna ferida de guerra per allò de l'aspre del camp i la terra que deixa marques. No com aquells camps de la tele que, quan es tiren a terra per ficar la pinça, el tackle, ho feien de manera còmoda, quasi com patinant, i tu, fent el mateix, te deixaven mitja pell de la cuixa, bramant en la dutxa quan passava per allí el sabó. Però calia destacar. I només tenies dos opcions, si la teua participació havia sigut insulsa, fer un gol o ser amonestat. He conegut a gent, he conegut a representantillos que donaven eixes instruccions, aprofitant que aquelles cròniques eren com un document notarial. Un jugador que sempre eixia en les cròniques per ser amonestat li donava una aura de jugador aguerrit. Encara que no pegara patades i que les targetes foren provocades per alguna tonteria. Però això, qui ho llegia no ho sabia. Fulanito, targeta minut 56. I ja. Sense més detall.

Anit Gabriel Paulista va eixir en el diari. Ho va fer tot. I més per aquella decisió roín en el segon gol de la Real. Si la crònica haguera sigut d'aquelles de tercera o preferent de la Hoja Del Lunes i no haguerem vist ningú el partit, pensariem que el tal Gabriel, defensa, és un tipo aguerrit, brau i golejador. I pujaria en el mercat per a un futur, arribant al nou vestidor i sent, sense haver-lo vist jugar ningú el cap a buscar en els remats de córner. Quan la realitat és que deuria d'eixir menys en les cròniques, cosa que fa per jugar al límit dins d'una proposta de joc molt fluixa, llibre d'estil d'un home vestit sempre de gris i que parla gris. En el color que semblava portar en aquell agost i que poc que va durar la frescor. Cal donar les gràcies a tots pel premi, com quan un actor guanya un Oscar. Un verdader drama, digne de Netflix.