San Siro com a escenari per fer-se gran

Setmana de les boniques. Escenari fantàstic, partit important i sense marge d'errada. Per molt que siga a doble partit, la Champions és una competició on l'exigència és màxima. I crec que ningú a València pensa ja que la Atalanta és una pereta en dolç. No disposa de la noblesa o la lluenta història del Milan, Inter o altres italians però és un gran equip. I està en forma. I conforme va la cosa, quan més prop s'estiga del partit, millor semblaran els rivals. És eixa poreta tan nostra.

San Siro, on vam plorar al 2001, torna a rebre al Valencia CF. És un bon lloc per presentar a Ferran en l'alta societat, encara que es correga el risc d'endurir les negociacions per a la seua renovació. Esta clar que a l'extrem ja el coneixen al planeta futbol, però fer una bona actuació en la ciutat de La Scala ens donaria la confirmació quasi definitiva que estem davant d'un jugador que va a ser diferencial. Divendres ja ho van patir Lodi, Arias i Saúl. Cal que realitze sis o set partits al mateix nivell per aconseguir el bot definitiu. Per ser l'hereu en el costat dret de Vicente.

I no és assumpte de broma tenint les absències a la defensa que es tenen amb grandíssims interrogants del rendiment de la nova parella Diakhaby-Mangala si finalment Celades es decideix pels francesos. Totes les mirades estaran damunt d'ells. I per contrarestar el potencial ofensiu dels de Bergamo, Ferran, Maxi, Soler i la millor versió de Kondogbia són necessaris per si la cosa és un intercanvi de colps.

Potser la proposta de Celades siga amb els mateixos homes que davant l'Atleti, exceptuant Gabriel. Guedes va poc a poc tornant a sentir-se futbolista i, encara que se'n va anar disgustat el divendres, en la segona part va mostrar algun dels detalls del gran jugador que ens va conquistar el cor. És un bon pla el portugués per no forçar en excés a Rodrigo, per augmentar la rotació a la zona d'atac i tindre més variants, per dins i per fora. Per sort, a diferència que en la defensa, en atac té moltes alternatives. I ara, quan es juguen els cacaus, és la millor de les notícies.

Milano, el perpetu dolor de 2001, es torna a creuar en la història del Valencia CF. Esperem que esta vegada el crush tinga altre final. Tenim de cara als joves descarats. Tres joies de la pedrera. Soler, Gayà i Ferran han de fer rodar a la resta de l'equip per seguir el caminet dels partits grans. On sempre, es diga el que es diga, els jugadors donen, més, la cara.