Orgull granota

VALÈNCIA. El temps és el filtre implacable que selecciona fragments de la nostra memòria, per a que es queden sempre amb nosaltres. Fa quasi una dècada el Llevant disputà competició europea per primera volta en la seua història i tots els granotes guarden com un tresor una col·lecció de moments emotius d'aquell periple. Igual succeirà, potser, amb esta eliminatòria contra l'Athletic que ens ha deixat a les portes d'una final de Copa, 84 anys després d'haver-ne guanyat la primera. O no.

Al llarg de 40 anys, abans de l'ascens de Xereç, els llevantins glossaven, com si foren trobadors, les mítiques campanyes 63-64 i 64-65 en l'èlit. Ho feien amb tota classe de detall: futbolistes, l'estadi a gom, partits i gols memorables, arbitratges demencials… Havien passat 39 anys però el record s'havia agegantat perquè el llevantinisme sobrevivia en una crisi permanent i ancorat en l'anhel de tornar a viure tot allò.

En el segle XXI el Llevant s'ha convertit en un clàssic de Primera. Els bons records s'acumulen fins a amuntonar-se i la memòria, de natural selectiva, va fent lloc per a les noves proeses. Això és bo. Significa que no paren d'acontényer grans coses, a l'altura d'altres ja passades, o tan emotives que van esborrant-les.

En la ressaca de l'eliminació copera molts diem que esta Copa ha sigut inoblidable, però podria ser que no; que aplegar a unes semifinals fora un fet especialíssim, però no extraordinari. Voldríem normalitzar que el Llevant, de tant en tant, es vera en situacions com esta. Seria el millor símptoma d'un creiximent que avança ferm, sòlid i constant.

Hi ha una sèrie de noms propis, en tot cas, que traspassaran el temps. Hi han entrenadors irrepetibles i Paco López ho és. Que nos dure molts anys! I hi han futbolistes d'època, com Morales i Roger, que voldríem eterns i que (confiem) encara ens han de donar molt. Es una obvietat que els grans equips necessiten, a més de líders, la participació notable de molts jugadors i també gregaris. M'estime més no destacar-ne cap més o trencarem de forma inevitable la unanimitat.

Deixem el futur. Tornem al present. Els futbolistes i tècnics que ens han fet ensomiar ben alt són tan humans com qualsevol i existix un risc: deixar-se anar, creure que està tot fet i la temporada, amortitzada. Seria humà, però imperdonable. El Llevant, amb 32 punts a falta de 39 per disputar-se, té la salvació virtual en la butxaca. Cal marcar un doble objectiu: guanyar tres partits quant abans per a poder posar, obertament, el punt de mira en la classificació europea. Evitar la terra de ningú i l'autocomplaença. Arrematar un any que pot ser inoblidable, tot i el bitxo.

Una Erreala majestuosa espera trobar-se en Anoeta a un Llevant esgotat i afonat. La cansera la gestionarà Paco López com puga. Mourà fitxes, tractant de no minvar el caràcter competitiu de l'onze. L'afonament ja està vençut. D'esta Copa ixen reforçats i amb l'autoestima pels núvols el cos tècnic, la plantilla i una sèries de futbolistes amb un nivell i un compromís que han deixat bocabadat a tot lo món. És el cas de Duarte, per exemple, o de Cárdenas.

Tornant a la faceta col·lectiva, tot l'equip ha de saber –i sap, trobe– que ha aconseguit disparar l'orgull granota de la València blaugrana. Amb públic en Orriols l'ovació hauria sigut atronadora, al marge del resultat.