VALÈNCIA. La denominació “one club man” s'aplica a aquells futbolistes que al llarg de la seua carrera professional sempre han defensat la mateixa samarreta. Un símbol de fidelitat a un escut i a uns colors que cada vegada costa més de vore a mesura que la mercantilització va trencant els vincles sentimentals que eren els fonaments del futbol tradicional. Uns lligams que feien que jugadors com Iribar, Le Tissier, Maldini o Totti, es convertiren en emblemes de l'Athletic, el Southampton, el Milan o de la Roma.
En els 101 anys de la història del València, els de Mestalla també han tingut, entre els més de mil jugadors que han defensat el seu escut, als seus “one club man”. Este exclusiu grup està format per tan sols cinc membres. Un repoker de jugadors que van desenvolupar íntegrament la seua carrera futbolística defensant la samarreta blanca del València. Els nostres cinc “one club man”, per ordre cronològic, són: Amadeo Ibàñez, Tonico Puchades, Manolo Mestre, Pep Claramunt i Paco Camarasa. Com diria aquell: Quasi res porta el diari!
Paco Camarasa, el més joves d'ells, va jugar sempre al València. Primer als equips de l'escola, des d'on va ascendir al CD Mestalla i des del filial al primer equip, on es va convertir en un dels referents de l'equip durant els anys noranta. Jugant al centre de la defensa, junt a Arias, Voro o Giner, va formar una defensa 100% valenciana i valencianista.
La seua seguretat i el seu joc el convertiren en capità de l'equip i en internacional amb Espanya, arribant a ser convocat per al Mundial disputat als Estats Units en 1994.
Una greu lesió el va apartar de la titularitat durant les seues últimes temporades, en les que ni Claudio Ranieri ni Héctor Cúper li donaren massa opcions.
Com a bon home de club, quan el CD Mestalla el va reclamar per a tractar d'eludir el descens a Tercera, no va dubtar en jugar amb el filial, equip amb qui va finalitzar la seua trajectòria professional. Després de posar fi a la seva carrera com a futbolista va exercir diferents funcions, sempre en l'entitat valencianista, inicialment com a técnic i posteriorment com a delegat, inicialment en el filial i durant les darreres campanyes en el primer planter valencianista.
Fins que este mateix estiu, a una setmana de l'inici de la pretemporada, va ser cessat del seu càrrec sense que rebera cap motiu ni explicació convincent.
D'esta manera, tan poc elegant, finalitzava, de moment, el seu periple com a valencianista. Sembla ser que, ni les seues temporades com a jugador ni la resta d'anys al servei del club, han sigut suficients per poder continuar treballant al club de la seua vida.