X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

HISTORIA VALENCIA CF

Paco Rius, l'últim gran mestallista

Paco coneixia mil i una anècdotes referides al CD Mestalla i una d'elles feia relació a un partit entre el filial valencianista i el FC Barcelona. Sempre que ens vèiem em deia que calia investigar sobre eixe matx. El bo de Paco em deia que el Mestalleta, en l'estiu de 1952, li havia guanyat el Barça, tricampió de Lliga, Copa i de la Copa Llatina

17/11/2018 - 

VALÈNCIA. Quan parlem dels elements fonamentals en un club esportiu, segurament el primer que ens ve al cap són els seus estandards: jugadors, entrenadors, directius... Però tots ells, en major o menor mesura, són eventuals, interins, en el millor dels casos, en un càrrec que sempre té data de caducitat. Aleshores, si descartem a jugadors, preparadors i dirigents qui sustenta al llarg de les dècades a estes entitats? No hi ha dubte, l'existència i la pervivència d'un club durant cent anys no es pot entendre sense tindre en compter als seus aficionats.

Desgraciadament, en els últims mesos el València FC/CF ha perdut a alguns dels seus seguidors més significats, com Jorge Iranzo, Pepe Vaello o Paco Rius.

Jorge Iranzo, el valencianistas més discret, fidel i optimista. Va acompanyar l'equip durant els últims 35 anys, arribant a encadenar 250 partits seguits de l'equip amb només una absència. Jorge també va deixar empremta amb la creació dels seus calendaris futbolístics, anomenats segons la temporada, com del quadruplet, triplet o doblet, depenent dels títols als que poguera optar el primer equip.

El següent en esta il·lustre relació és l'entranyable Pepe Vaello, durant molt de temps fou l'acompanyant incansable l'equip. Al llarg de les dècades dels 70 i 80 va viatjar amb el primer equip valencianista per mig món de manera fidel i desinteressat. Sense cap càrrec oficial, però com un membre més de l'expedició gràcies a la seua fidelitat i discreció. Vaello es va convertir en confident, amic i en molts casos en un segon pare per a molts jugadors.

L'últim d'esta tripleta de grans aficionats és Paco Rius, qui ens va deixar fa poques setmanes. Paco era un aficionat atípic, possiblement ha sigut l’últim gran mestallista. El seu valencianisme va estar sempre lligat al planter, a la pedrera de Paterna. El més normal era trobar-se'l càmera en mà veient partits del filial, del juvenil, o de qualsevol altre equip de l'acadèmia.

Paco coneixia mil i una anècdotes referides al CD Mestalla i una d'elles feia relació a un partit entre el filial valencianista i el FC Barcelona. Sempre que ens vèiem em deia que calia investigar sobre eixe matx. El bo de Paco em deia que el Mestalleta, en l'estiu de 1952, li havia guanyat el Barça, tricampió de Lliga, Copa i de la Copa Llatina.

La història real difereix un poc, però no deixa de ser curiosa. En la temporada 1951-52, el CD Mestalla va aconseguir l'ascens a la Primera Divisió, convertint-se en el primer filial que ho feia. Esta situació va fer intervindre a la Federació Espanyola de Futbol en la figura del seu president, Sancho Dávila. Finalment, el que esportivament s'havia guanyat al camp es va perdre als despatxos.

Eixe estiu es va voler disputar a la ciutat murciana d'Aguilas un triangular entre l'equip local, el Múrcia i el Valladolid a benefici de l'hospital de la Caritat d'eixa localitat. Eixe torneig va ser organitzat per l'expresident de la RFEF Armando Muñoz Calero, autor del telegrama enviat a Franco després la victòria davant Anglaterra al Mundial de 1950 on es llegia: “Hemos vencido a la Pérfida Albión”.

Malauradament el triangular, conforme estava previst inicialment, no es va dur a terme i en eixe moment es va barallar la possibilitat d'enfrontar al filial valencianista, un equip considerat de Primera pels seus mèrits esportius, amb l'Aguilas, això si reforçat. I els reforços no foren altres que cinc jugadors internacionals, quatre del Barça: el porter Ramallets, el migcampista Gonzalvo III i els davanters Basora i Kubala, junt al millor centrecampista del mundial de Brasil, el valencianista: Tonico Puchades.

Els mestallistes jugaren, ni més ni menys, que contra el porter, la mitja i a un dels davanters, tots titulars, de la selecció espanyola que va quedar quarta a la cita mundialista del 50, junt a un mite com “Laszy” Kubala, un dels millors jugadors de la història.

S'avançà l'equip local, però el Mestalla va remuntar abans del descans. A l'inici de la segona part va empatar l'Aguilas, però els joves del filial acabaren imposant-se per un contundent 2 a 6, destacant entre tots els suecans Sendra i Mañó.

Esta és la història, tal i com va passar. I no saps Paco com lamente que no l'hages pogut llegir.

Fins sempre, amic.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email