X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 28 de enero y se habla de LEVANTE UD valencia cf Rodrigo PODCAST opinion
GRUPO PLAZA

opinión

Parejo i Rodrigo

Són dos caràcters diferents, sí, però tots dos, Parejo i Rodrigo, mostraren voluntat de voler millorar. Sense desistir. Lluitaren sense descans. Un va flaquejar més que l'altre, però tots dos, per unes coses o altres, han sobreviscut (fins i tot a ells mateixos) veient-se ara amb el premi d'una internacionalitat, i d'una hipòtesi mundialista...

21/03/2018 - 

VALÈNCIA. Un dels moments més divertits a la biografia de Parejo és quan el seu pare, durant l'etapa més fosca del seu fill, va dir a la ràdio allò de "la cara de empanao que tiene tampoco le ayuda". Lo de Daniel al València dóna per a una pel·lícula i un parell de bons llibres, però ningú els escriurà. No ho farien ni tractant-se de Pelé.

Mai he arribat a entendre, comprendre, assimilar... el nivell d'animadversió que acompanya al deu valencianista. Ocorre amb ell alguna cosa semblant, però al revés, amb el xic aquell que denuncià al club. Quan es guanyava era culpa seua; quan es perdia dels altres. Amb Parejo quan es guanya mai és gràcies a ell i quan es perd els seus haters li atribueixen l'exclusivitat al madrileny.

Arriben al punt de sent el Fé-Cé de les entitats que més gols de córner anoten acusar-lo de no saber llançar un de manera decent. Però açò ja avorreix, mai canviaran, són incapaços de veure res perquè lo seu mai tingué res d'opinió futbolística. És visceral, no racional.

El que sí és futbolístic és la transformació d'un jugador que deixà de xafar àrea, oblidant els habituals 14 gols i 10 assistències per curs, dedicant-se a altres menesters. Uns que entronquen amb la fórmula valverdiana. On antany estava Banega, Albelda o un Tino Costa que li descarregara hui té a un Kondogbia, un Coquelin o a un Soler recolzant-lo. És el Parejo més discret, més letal a pilota parada, però també el més complet. Un jugador alliberat, finalment envoltat de jugadors que reforcen les seues virtuts i corregeixen els seus defectes, que es completen entre ells, mostrant a un mig centre transformat en brúixola.

És lo més fascinant que té la seua estadía valentina. Sempre mutant, adaptant-se, sobrevivint a tot i a tots... és impossible trobar dos Parejos iguals. Ho hem vist brillar en un trassumpte de pivot defensiu. De mitja punta. D'organitzador amb ínfules. Demanant-la entre xiulets i bregues. Demanant-la entre aplaudiments i lloes. Demanant-la amb el València enfonsat. Demanant-la amb el València llançat...És complicat vendre que Parejo posseeix una gran personalitat, caràcter, i fins i tot lideratge. Però ho té. Ningú freturós d'ell sobreviu al que va sobreviure ell; ni fa el que s'ha dit en l'última frase. En idèntics escenaris altres solen amagar-se, o bloquejar-se, tal com André Gomes a Barcelona. Ell no, mai refusà a incidir en els seus defectes o virtuts coneixent la que li podia caure. Mostrant fins i tot una sinceritat en les seues declaracions inusual en jugadors d'elit; molt donats a regatejar realitats o escudar-se en tòpics. És una d'eixes coses ocultes que té i no es destaquen.

Rodrigo ha patit el mateix mal. Durant anys fou impossible intentar explicar lo molt que aportava al joc, amb i sense pilota, més enllà de no ficar gols. Una tasca inútil, ja que sempre, fins i tot abans d'acabar la frase, saltaven amb allò de "...sí, però va costar 30 milions..."

Obria buits que aprofitaven tercers... era igual. Iniciava sempre el joc ofensiu... no importava. Els seus desmarcatges de geni, les seues transicions, les seues habilitats per a generar segones oportunitats... Els seus passes en profunditat... La seua persistència a intentar-ho una vegada i una altra... tot soterrat baix una expectativa. Tot menyspreat sistemàticament. Tot tirat al fem per ser Abreu front al gol.

Hui, bancar a Rodrigo és fàcil. Senzill. A l'abast de qualsevol. Fer-ho abans, ho feien quatre, quatre que coneixem molt bé. La resta no són més que gent pujada al carro. Algun penedit. Gent que s'anirà quan canvie el vent.

Veure com ho posaven de carriler, de mitja punta, d'extrem... restant-li oportunitats, regalant-se-les a malfaeners, a pocavergonyes amb sobrepès amb malnom de tauró... llevat del seu pare, passejant-se per les ràdios clamant que posaren al seu fill d'una santa vegada en la seua posició natural, pocs ho veien.

És una d'eixes contradiccions que té tot públic. Demanem jugadors honrats, professionals, amb cap, i quan els tenim aplaudim als que representen lo contrari a estos valors, simplement perquè tenen nom, o premsa. No hagué al València un tipus més professional, sensat i humil que Rodrigo. La seua actitud davant l'adversitat, les seues encertades i sinceres paraules, els seus gestos, són, tal vegada, lo millor del futbolista. Un tipus que ha viscut tots estos vaivens amb una naturalitat i aplom dignes d'elogi, sempre apegat a la realitat i conscient del món que li envolta.

Són dos caràcters diferents, sí, però tots dos, Parejo i Rodrigo, mostraren voluntat de voler millorar. Sense desistir. Lluitaren sense descans. Un va flaquejar més que l'altre, però tots dos, per unes coses o altres, han sobreviscut (fins i tot a ells mateixos) veient-se ara amb el premi d'una internacionalitat, i d'una hipòtesi mundialista, que són perfectes per a revindicar a dos homes fascinants. Tant en lo personal com en lo esportiu. Xics que tal vegada exemplifiquen millor que ningú la importància de posseir un bon entorn familiar, un entrenador amb coneixements i psicologia perpetrador d'un equip engreixat per a que el talent i el treball finalment acabe brillant.

Igualment, tots dos millor que cap altre, contribueixen a explicar-nos lo del València i la facilitat d'este club per a generar internacionals a poc que en el camp es respecte la samarreta. Avís a navegants que mai hem sabut esgrimir evitant amb açò derives perilloses com les viscudes. Que el Fé-Cé funcione és bo fins a per als que estan de pas. Sapigueu-lo.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email