Parlem de Kevin

VALÈNCIA. Quan es faça el resum del any no es podrà obviar el meme: Zasca. Poques vegades, i no crec recordar cap, s'ha viscut un curs on tanta sentència, tant comentari fútil, haja deixat a tal quantitat de gent amb el cul a l'aire en tan curt espai de temps.

Els instants líquids que vivim no són adequats per a les asseveracions categòriques. I molt especialment al futbol.

Els grisos, els matisos, fins a les contradiccions, formen part del decorat. El que resulta més cridaner no és açò, que entra dins del joc. Lo sorprenent és observar a molts d'eixos ridiculitzats pels esdeveniments insistir en la construcció de detalls, anècdotes, o comes mal posades, per a continuar fabricant-se arguments que validen la seua postura frentista. No acceptar la derrota, ni admetre l'error, ja parla molt a les clares de la catadura d'una persona/societat.

Dubte sobre què em crida més l'atenció, si açò, o el seu convenciment de que viuen fent el bé, que és el seu comportament lo que ha arreglat les coses.

Com està vist que és una batalla perduda, per a què continuar amb gent que és incapaç de gaudir de res. Cadascú tria de qui s'envolta i en què utilitza el seu temps. Així que passant d'estos, amb la sonriseta posada, i el goig dansant, anem a ocupar-nos d'un xic que està erigint-se en la icona d'un València que només necessitava temps i una miqueta de comprensió.

Es diu Kevin, és francés, i se li donava per desaparegut. Però afortunadament ha tornat per a exercir el paper d'aquell Viola de la 95/96.

No balla danses del Carib a cada gol, però té un ull morat que és una meravella. Letal en les distàncies curtes. Tal vegada en aprofitar eixe espai de terreny estiga la clau de tot. Encara que dir açò poguera fer pensar que en camp obert és roín, o lent. I no ho és. Només que en dita acotació, a més, mostra la seua bellesa filtrant passades mesurades. Lo xicotet ho fa espectacular gràcies a una col·lecció de dolços moviments, i una especial generositat en el desmarcatge i l'assistència.

Fins i tot ha aconseguit conformar una societat amb Rodrigo (mundialment coneguda com Rodrimeiro) que està tirant del carro d'una manera espectacular. Parella de ressuscitats que representen vuit dels disset gols anotats pel València des del vuit de gener. Registres que augmenten el seu esplendor amb les cinc assistències que els acompanyen.

Però tal vegada el més representatiu del Gameirazo siga la seua exemplaritat com a metàfora de la situació. Un xic que ha treballat en silenci contra el seu handicap, adaptant-se al que se li exigia, mentre li queien tota classe de greuges damunt. Qui sap si tot açò és el que configura la seua altra peculiaritat, la d'eixir de refresc com a solució mortífera. Poques vegades un suplent, un recurs a la desesperada, ha canviat tant els partits com les incursions de Kevin en instants de necessitat.

Quan es faça el resum de l'any no solament es farà ús del meme, o de la nul·la capacitat d'anàlisi, o altura de mires, d'un entorn aficionat a fomentar l'exabrupte gratuït i prejuicios. També es parlarà de la influència del minut 93 en la temporada. El moment Gameiro. Tret que pot dir-nos moltes coses. Una d'elles, que este equip mai deixa d'intentar-ho. Com el mateix Kevin. O el propi Cheryshev. De l'ostracisme a l'home que més ocasions de perill genera per partit.

Encara que per al rus no hi han reconeixements. No siga que se'ns desmunte altra paraeta.