VALÈNCIA. Li escoltava dir a Pellegrino a Veus del Centenari, el podcast de Paco Polit, que la gent, el seguidor, no creu en els processos. Però que es beneficia d'ells. És un al·legat que crec recordar haver-lo escoltat ja durant la seua presentació com a tècnic valencianista.
I sempre té raó el flaco quan parla. No ens adonem de res, però sense ells, sense processos, no sorgeixen les coses. Eixa absència explica molt de la situació del València. Perquè un es para a pensar, a mirar arrere, i s'adona de la bestialitat que ha patit esta entitat en tan poc de temps. Hem canviat de tot. D'amos, de presidents, de directors esportius, d'entrenadors, a plantilles senceres, de pla, d'estratègia, de visió...fins volgueren canviar-nos d'estadi (i la foteren).
Eixa transformació a la babalà no va ocórrer una vegada, ni dos, ni tres, fou sistemàtic durant molts anys consecutius. Fins i tot ho vèiem normal. Encara que no ho és.
El València és un espècimen peculiar perquè no sempre gaudeix del context necessari per a poder fer el que necessita fer. És un perdedor de trens. Un habitual del dilema. Fa any i mig que tot va començar de nou. No soles van canviar els resultats amb Marcelino i Alemany, es va canviar fins de metge. Fixa't, no hi ha ni un càrrec de responsabilitat que porte dos anys al seu lloc. Cap.
Açò, un procés, és el que necessita esta entitat. No soles assentar-se, sinó donar-li temps al temps, baixar-se de la muntanya russa d'una vegada. Trencar el cercle viciós. Per això seria bo que no succeïra res per quedar enguany octaus, sèptims, quints o dècims. Seria positiu poder madurar la idea, evolucionar-la. Però el mateix model econòmic adoptat dificulta açò ja que l'estratègia aplicada es va basar en el risc. Tot a la Champions. Tot a la venda de les parcel·les. Lo mateix de sempre.
I, clar, té el seu cost. Vas disparar les teues despeses en aferrar-te a descarts de grans equips per a acurtar terminis, però els teus ingressos segueixen depenent de la màxima competició continental. A més, eres incapaç de generar riquesa per tu mateix. Televisió i Champions, no traus un euro de cap altre lloc. I així no es pot sostindre el castell de Naips per molt de temps.
Pellegrino parlava de la manera en la cual va sorgir el periple post 1999. Hui podria aguantar Marcelino un any com aquellla 97/98 amb un 6-0 inclòs a Salamanca com va fer Ranieri? Ho faria fins i tot després d'enfrontar-se a una icona com Fernando, fent-lo fora finalment del club? Sobreviurien a l'estigma i a l'autodestrucció tuitera jugadors tan radicalment allunyats del rendiment que donarien després Cláudio López o Mendieta? I un senyor com Carboni, aguantaria a les insídies amb les quals va ser rebut i al seu peculiar rendiment durant el primer any?
No va ser un camí de roses aquell, ni va sorgir d'un fecund prat abonat d'èxits. Va sorgir de la misèria, del desastre, i va estar prop de descarrilar diverses vegades. Però existia una base, una idea, sobre la qual es va treballar. Hui veig moltes coses similars a aquelles. Milla i Kondogbia, Djukic i Paulista, vénen del mateix lloc encara que en circumstàncies i situacions oposades. Però la primera, i més important, és que per vegada primera en deu anys tens un pla.
Serà millor, pitjor... però és un camí amb una estructura que li acompanya. Tens els ingredients per a construir uns fonaments sobre els quals créixer i millorar. Però... Però et falta el context. Tornes a no poder fer el que necessites fer per estar atrapat a la tela d'aranya a la qual vas caure en 2008.
Només hi ha una manera (bé, hi han més, però a hores d'ara seguir esperant a Lim...) per a que tot açò sobrevisca a un altre any sense Champions. I ens condueix on sempre: Que es venguen les parcel·les.
Eixa és la batalla que s'està jugant ara, molt més important que ser quart o sext. Mantindre el model, mantindre el pla. El creixement. El procés. És el ben més preuat que tenim en estos instants, perquè no hi ha més manera que eixa d'eixir de la mediocritat i recuperar quotes perdudes.
De fallar tot ens espera una nova sacsejada a la muntanya russa. Més transformacions radicals, més canvis abultats, més de res per a seguir en cap lloc.
El procés ho és tot.