VALÈNCIA. Hi ha cert tabú en dir-li coses a Celades. De fet, es sobreactúa endossant-li virtuts que igual, dis-me tikismikis, són una miqueta ridícules. És comprensible. En el fons resulta inevitable veure'l com altra víctima col·lateral de l'huracà Meriton. Atorgant-li certa immunitat. Però si ocupa la banqueta caldrà tractar-lo amb normalitat.
Un d'eixos arguments recurrents en els esforços per alçar-li altars parla de la gran capacitat que té per a rectificar sobre la marxa. És una virtut estupenda i molt valorable en condicions normals. Però em crida l'atenció que el seu plantejament inicial sempre es mostre incorrecte als pocs minuts, veient-se obligat a correccions. Com planifica els partits este home per a que succeïsca jornada rere jornada?
Dit això, que en el fons és una favada, el que em té més mosca és la mala disposició de l'equip sobre el camp. Estem acostumant-nos, alçant tal vegada un silenci estrany al voltant del fet, a un equip partit, llarg, que necessita de sobreesforços terribles per a ocupar espais i arribar a llocs que antany es conquistaven pràcticament sense moure's del lloc. Está vist que no és un XI coordinat en els seus moviments. No és casualitat que isques a 20 tirs en contra per partit. El mig del camp és una autopista al gol. Les distàncies entre línies són quilomètriques. Sempre que creuen la medul·lar, sempre és sempre, se't planten en l'àrea perquè no hi ha ningú que robe una pilota, pressione, faça una falta… es defensa, bàsicament, per acumulació. I a resar.
Tindrem un seriós problema el dia que eixos tirs a porta deixen d'anar fora.
És el que explica que els jugadors acaben tots els partits desfets. Tirats per terra agafant aire. Per què normalitzem que un futbolista es desmaie en acabar un partit? Estan obligats a córrer molt i rematadament mal per a sostenir el castell de naips en eixa bogeria instal·lada de encontres oberts, de constant anada i tornada, que acaben convertint-se en una ruleta russa. De la qual de moment vas eixint airós.
Precisament, sense tal compromís, quasi kamikaze, sense tal voluntat, seria un absolut desastre. És lo que té de bo esta pel·lícula, que el voler del vestuari està traient això avant sense tindre massa a lo que agarrar-se. Encara que també comporta una cosa negativa. Amb tal desgast partit darrere partit el recorregut no pot ser massa llarg. Este ritme és insostenible. Arribaras a març sense gasolina. O jugadors.
També hi ha una realitat invisible que ens canten els números. Portar 21 gols en contra (tampoc és casualitat vist lo vist) en 15 jornades és una barbaritat si aspires a acabar en el Top-4. És una mitjana d'almenys 60 gols a la butxaca a final de curs. El llast d'esta feblesa defensiva sols es pot contrarrestar de dos maneres, tancant la porteria o anotant 80 gols en 38 jornades. Cosa, que excepte sorpresa, no crec que ocórrega.
Amb això, no sols t'obligues a la remuntada constant, un esforç físic més a afegir al pastís, sinó a anotar un mínim de dos gols per a rascar punts. Al celadisme és reiteratiu: O fiques dos, o perds.
Lo més cridaner de tot això no és que succeïsca, que ho vegem encara que després la crítica ho silencie. Sinó que és el propi Celades qui ho diu a cada roda de premsa. No hi ha dia que no pronuncie les paraules ‘encaixem més del que ens agradaria’, o ‘els partits són massa oberts’. Veure-ho, almenys, ho veu. Que és ja és un pas per a solucionar-lo.
No es tracta d'estil, sinó d'equilibri. El VCF unaista no era barraquero, però acabava sempre amb un balanç defensiu d'acord amb les quatre primeres places, on la història estadística ens diu que només en una ocasió, en la 08-09, un equip amb més de 40 gols en contra es va colar ahí. Va ser l'Atlètic, amb 57 gols encaixats… però ho va fer gràcies a anotar 80 (gols de campió de Lliga). La mateixa raresa va aconseguir el Sevilla uns anys més tard en quedar quint amb 61 en contra (60 a favor). Xifres que tens totes les paperetes per a signar. Però lo normal, amb eixos guarismes, és classificar per baix de la vuitena plaça, ja que del quint al octau normalment es menegen en una forqueta de 45 a 54 gols encaixats.
No és d'estranyar que altre discurs recurrent de l'andorrà siga desfer-se en elogis al esforç dels seus futbolistes. Sap molt bé que amb altre vestuari, davant esta manera madridista d'afrontar els partits, estaríem parlant de jugar-se el càrrec en el Ciutat.
Sincerament, en quasi tres mesos en la banqueta, malgrat totes les dificultats, i amb l'enorme base heretada, esperava veure un VCF més treballat. Comptar amb un equip compromès convidava a fer-ho.