opinión
Per a unitat, la que ens furtares
6/11/2019 -
VALÈNCIA. Estan els temps bojos. Els mateixos que convertiren cada partit en un infern buscant carregar-se a Nuno pels seus sants bemolls, els que van xiular salvatgement a Parejo quan es disposava a llançar un penal que et donava els tres punts, els que han estat mesos burlant-se de que el seu equip es ficara a una final de Copa per no poder veure ni en pintura al seu entrenador, els que no han dedicat ni una bona paraula en la seua vida a cap futbolista, ara es passen el dia parlant d'unitat i coses per l'estil.
Lo pitjor, la gent amb el seu cabreig pot fer lo que li vinga en gana, és que han trobat aliats en el si de l'entitat. Com si la desunió haguera arribat fruit d'un accident interestel·lar, un episodi místic, com caiguda del cel.
No sé, Rick... ací estàvem tots la mar d'units i feliços. En un un núvol després de guanyar una cosa anomenada títol després d'anys i anys engolint merda. Amb una ciutat tirada al carrer. Entre somnis que anaven de repetir cicles apoteósics a aspiracions europees sense parangó... fins que arribà un senyor amb nom i cognoms i ho va capgirar tot.
Perquè no crec que estiguen intentant colar el aprofitar una pausa, per lesió o per falta d'il·luminació, per a arremetre contra l'amo i/o president, com una falta de suport al equip.
Quan eres el focus de la desunió entenc que necessites subterfugis. Però home, esforça't una miqueta més. Que eres tú qui ha fet una graderia de desanimació. O estàs pretenent dividir al soci entre bons i roïns? Així, mentre es maten entre ells, veritat, menys em diuen a mi. Voler comprar el silenci amb un discurs facilet fent creure que eres l'equip, lligant tot el teu desvergonyit frentisme als onze del terreny de joc, és prou lleig.
Per a explicar de què va açò és millor recórrer als british, que ens porten dècades d'avançament, amb eixe lema que apliquen en situacions com esta: Support the team, not the regime.
Ningú té més ganes que el públic de veure guanyar al seu equip. Només cal donar-se una volta per Mestalla per a veure eixes ànsies contingudes de triomfs. La que es va generar després de Sevilla, i durant l'estiu. Lo que esperava veure quan es va traure l'abonament de temporada. El rugit que baixa de les tribunes amb el mínim arreó, o clau al que agafar-se, no és casual.
Però resulta que on havia un equip fet, una colla de talibans seguint al seu líder, ara hi ha un equip marejat, que ha vist tot el seu univers derruït, trobant a cegues una nova identitat que no acaba d'arribar. Obligats a renàixer en mig de la competició. Quasi res.
Per trencar, has trencat fins al vincle que existia entre el vestuari i el club.
Insistir, damunt, en el discurset de 'vinga, tots juntets, com si no haguera passat res', és desconèixer la idiosincràsia del terreny amén d'ignorar les conseqüències dels teus actes. Mai t'aplaudiran haver-los canviat un equip campió per altre que no saben què és, o serà.
Estem davant la gran desgràcia d'este club, almenys des de la seua conversió en SAD: Els seus dirigents. Meriton poc es diferència ja dels patits fins hui. Pateix el mateix menyspreu que els demés a cada acte que comet. Igualet que als 2000, i aquell equip, amb un estadi mut, fred a més no poder, de murmuris al primer error, i xiulets al segon, de pancartes contra el consell d'administració, una oposició social i mediàtica potent, de 'vetes ya', va jugar finals de Champions i va guanyar lligues.
Supose que m'intenten vendre que ara, açò, seria impossible. Havent viscut ambes èpoques, m'entra el riure. Mai va haver un Mestalla més rendit al seu equip que este. El punt còmic és que eixe conte m'ho compren, segurament, els mateixos que van arremetre contra Cúper en mil ocasions. O que fins i tot xiularen a Ortí, o cantaren 'consell dimissió' en plena eliminatòria de Copa davant el Reial Madrid passant de la remuntada.
En estos lars l'única obsessió que hi ha és la de veure una bona gestió, un club ben dirigit, recognoscible, seriós, respectable i respectat. No viure eternament en el circ que van muntar els seus dirigents i amos al llarg dels últims vint-i-cinc anys. I tot açò ho tenies el 28 de juliol. És lo que vos converteix en els més cracks de la contorná, capaços de tenir-ho tot i destruir-ho amb eixes males maneres. Pretenent adornar-ho, damunt, amb esta classe d'argúcies infantils.
Noticias relacionadas