Per molts anys, Mestalla

VALÈNCIA. 97 anys. Ahí és res. Quasi tota una vida. Descomptant els inicis a Algirós, tot ha passat a Mestalla. Les alegries i les decepcions s'han viscut a les grades del camp. Algunes a distància, com les finals de Champions. La majoria sent protagonista com l'últim partit a Primera, l'exhibició de Fonseca amb el Napoli o la cabotada de M'bia. La golejada al Madrid en Copa o al Barça en Champions, o les grans nits de Gerard i Juan Sánchez també es queden als murs del temple. Ara, com a últim record tenim un camp sense gent, gelat, fins i tot fantasmagòric, que continuarà sent aixina almenys per acabar esta temporada atípica d'esta vida atípica que estem caminant.

Mestalla és el Luis Casanova. Particularment, pense que deuria seguir dient-se aixina. De fet, va ser començar a canviar-li el nom oficial a la tele autonòmica i gestar-se artificialment el debat que va acabar amb el propi ex president demanant el canvi. Modestia de la que aprendre, sense dubte. Sempre era bonic anar a l'estadi, viure la prèvia als voltants, anar als partits de les cinc de la vesprada, amb xiquets que esperaven a les portes per si algun valencianista desconegut l'entrara de bades, regatejant als porters de gorreta i puret. I dic era, perquè ara estem castigats a viure el futbol des de les pantalles i escoltar-lo des de les ràdios. Cosa que igual ens permet tornar a juntar eixa vella sensació de simultanejar les imatges amb les veus, trencada quan les emissions televisives passen pel retard de la TDT i satèl·lits. Sí, ja sé que tenim opcions d'escoltar l'àudio radiofònic, però l'oferta és reduïda i no pots comptar amb emissores locals, més enllà de la rádio del club.

Algú va dir que al lloc on has sigut feliç no has de tornar. Ara que el futbol ja té data inicial per a rodar a Espanya, no hi ha més que es desitge que tornar on vam ser feliços. On anavem amb l'última cullerada del putxero del diumenge encara a la gola. On recolliem el programa de mà. On es xiulava l'eixida del visitant, com advertint-lo que ho anaven a passar malament. On sentiem el passodoble "Valencia" quan eixien els locals. I la música es barrejava amb l'olor i el soroll de la traca. On Manolo i el seu bombo rodava tot el camp sense deixar d'animar. Bevent de botes de vi. Fent la broma de llançar la txapela, la maça i el bombo, que mai llançava, lògicament. On es començaven partits dissabte i s'acabaven diumenge. On viviem les Falles i les nits europees. On el camp semblava un cine de poble amb programa doble, primer equip i CD Mestalla després, quedant-te mitja part. I tornar a casa fent els comptes al cotxe, mentres senties la quiniela i ja calculaves els punts fent càlculs amb els partits que venien.

Mestalla, el camp que era blanc de grada, després blau i ara és d'un identitari taronja. Que és bonic sense a vegades ser-ho. Que semblava tindre els dies comptats però sembla que viurà un centenari. En estos dies de confinament, Miguel Miró, Director General de Valencia Plaza, ens obsequiava amb imatges de l'estadi hereu del vell Mestalla. Encallat en unes obres perpetues. Mastodòntic i gelat. Sense ànima. Cap dubte que quan arribe la mudança, a poc que es facen les coses bé convertirem el ciment en hogar. I tindrem nostàlgia del vell Mestalla. Perquè allí vam ser feliços. Perquè allí ho tornarem a ser. I sempre estarà dins del nostre coret valencianista. Per molts anys, vell company. Tens un aspecte fantàstic.