Peter passa de tu

VALENCIA. Era dissabte de matí: estava desdejunant tranquil·lament un suc de taronja assegut en el sofà de ma casa i, quasi de manera automàtica, el meu rostre va dibuixar un somriure. Sense fer l'esforç de recordar, em va vindre a la ment el moment del xiulit final del partit davant el Reial Madrid. Aleshores, la satisfacció il·luminava tots i cadascun dels rostres dels seguidors blanc-i-negres. Mestalla havia renascut. Durant 90 minuts, vaig experimentar sensacions que feia molt de temps que no vivia. La passió, el caràcter i la força amb la qual l'estadi va convertir-se en el jugador número 12 em reconciliava. No tot està perdut. L'afició és i serà per sempre el cor i l'ànima d'este club. Sempre. Per molts milions que haja invertit Peter Lim, el magnat de Singapur mai serà capaç de transmetre com va fer-ho el Teatre dels Somnis de l'Avinguda de Suècia ara fa vuit dies.

Envaït per l'eufòria del 2-0, el meu somriure va augmentar quan durant eixe passeig pel subconscient, imaginava al València guanyant a Mendizorroza. Sense jugar bé, sense practicar un bon futbol. Patint com tota la vida, però sumant tres punts que ens hagueren permés il·lusionar-nos amb l'objectiu de la setena plaça. Classificar-te per jugar l'Europa League seguia sent molt complicat, però derrotant a l'Alavés no haguera sigut un impossible. I amb el gol de Carlos Soler vaig creure'm endeví. Amb les meues dots, la vella UEFA estava a la butxaca!, pensava bobo de mi. I en 16 minuts, l'equip va pegar-me una bufetada de realitat i va baixar-me de nou a La Terra. Eixe va ser el temps que necessitaren Ibai i Katai per ridiculitzar a la defensa de Voro i deixar-nos a tots amb la mateixa cara d'amargor de l'últim any i mig. Ni tenint-ho a la mà, esta plantilla té els nassos de tapar-nos la boca a aquells que pensem que és la pitjor del València des de fa dècades. No tenen l'espenta com per a voler més, com per a no conformar-se només en salvar la categoria. Esta actitud és pròpia dels mediocres. Dels professionals que sols rendeixen quan hi ha algú darrere que els apreta. I no és el cas.

No és el cas, i a més, és el gran problema de la gestió Meriton: la falta d'exigència. La inexistent estructura del club provoca que cap membre del consell ni de la direcció esportiva tinga el poder d'ascendència sobre els futbolistes com per a fer-los veure per activa i per passiva que, després de tant de patiment, era el moment de fer un pas al front, de no fallar, i de mirar cap a Europa. Que ja hi havia prou de fer el ridícul. Però res. Ni una paraula. Com si el passat cap de setmana no hi haguera hagut molt més que un triomf en joc. Trist.

Els responsables de Meriton al Cap i Casal deambulen pel club com si la situació actual de crisi fóra el més habitual. I no se n'adonen que, fins la seua arribada, el més normal era gaudir de nits com la del Madrid. Que el desastre l'han acabat de muntar ells i sembla continuen pensant que és cosa de l'empedrat i de l'herència. Quina excusa més fàcil esta última! Continuen obstinats en què ha de ser la resta del món qui s'ha d'adequar als seus temps i no a l'inrevés. No reaccionen. Estan superats, desbordats. Ni tan sols han tingut la valentia de contestar a Amadeo Salvo. L'expresident que durant el seu tour d'entrevistes ha arribat a dir que "Lay Hoon és un desastre" i que "va camí de ser la pitjor presidenta de la història". Cosa que, per descomptat, jo compartisc i que, amb el silenci institucional, sembla que l'entitat també ho faça.

Per no parlar de la direcció esportiva. Van haver de transcórrer quasi dos mesos des de la dimissió de Jesús Garcia Pitarch per a què el València es menejara. Dos mesos! Dos mesos per a decidir que tot es quedara tal com estava. Ara 'mana' José Ramón Alesanco. El que hi havia. Una mesura tan coherent amb l'ideari Meriton com decepcionant per a l'afició. La seua experiència al capdavant d'un càrrec d'esta responsabilitat és nul·la -per molt que diga ell- i, a priori, ni molt menys és la millor opció, però abans de matar-lo vull deixar-lo treballar. Ara bé, el que torna a quedar clar és que Peter Lim passa de tot i de tots. No sols de l'opinió pública sinó també dels seus propis executius. No és la primera vegada que succeïx ni crec que vaja a ser l'última però és un exemple ben clar d'en mans de qui està el futur d'una entitat que en 18 dies complirà 98 anys. Que el valencianisme demanava a crits una estructura esportiva amb solera per començar des de zero: a Peter li dóna igual. Que Anil Murthy apostava pel model Monchi amb un responsable de nivell que coneguera la casa: a Peter li dóna igual. Lim passa de tot. I el que és pitjor, Lim passa de tu, amic lector. Ho ha fet des del primer dia -també quan era idolatrat per aquells que hui el critiquen amb més virulència- i no canviarà mai. Durant el procés de venda, el valencianisme acceptà sense pestanyejar i amb poca capacitat crítica un “barco com a animal de companyia” i els barcos no es poden domesticar. Mal assumpte.