Propòsit d'any nou

VALÈNCIA. Dia un de gener i tu ací, amic lector, deixant la família -i la ressaca- a un costat per llegir quatre línies al voltant del València Club de Futbol. La primera reflexió de l'any d'un simple periodista sobre el teu equip. Eixe pel qual eres capaç de discutir amb qualsevol, de cridar d'alegria i de plorar a penes minuts més tard. Així que, primer que res no em queda altra que, com a mínim, donar-te les gràcies. Perquè un dia com el de hui convida a omplir la motxilla de propòsits, dels bons si és possible, i posar-los en pràctica. El primer d'ells, en el meu cas, el tinc claríssim. Com l'aigua. Vull adonar-me de la sort que tinc -que és molta-, destacar la part positiva de les coses i ser més agraït. Amb tot i amb tots. Començant per tu. Per estar a l'altre costat de l'ordinador, de la tauleta o del mòbil. Amb més o menys assiduïtat. Ahí estàs. Amb algun que altre elogi o amb crítiques ferotges. Però sempre ahí. I per a un professional -almenys intente ser-ho- eixa és la millor de les recompenses, amb molta diferència.

Dins d'este propòsit que pose en marxa des de ja, vull donar les gràcies a este diari, a www.valenciaplaza.com. A la seua gent, als màxims responsables i, per descomptat, a una redacció d'esports plena de companys i d'amics que han sabut entendre'm sense perdre mai la confiança en mi tot i les circumstàncies, que no són com a un li agradaria. Col·laborar amb un mitjà referència a la nostra Comunitat és un autèntic plaer. Un privilegi que em permet sentir-me feliç. Perquè “la felicitat eterna és un somni, un fals invent. Sols existís poder ser-ho per moments”. Una veritat que 'El Canto del Loco' va saber expressar com jo no ho haguera aconseguit mai en la seua cançó 'La vida'. I és una veritat que experimente cada vegada que em concentre davant de l'ordinador per compartir amb tu allò que de tant en tant em passa pel cap.

Hui sentia la necessitat d'expressar-ho, de fer-vos partíceps a tots els consumidors d'este humil raconet. D'arrancar el 2018 fent un exercici de sinceritat. I amb el cor a la mà et dic, que després de superar estes dates en les quals, volent o sense voler, un acaba fent repàs d'eixe any que ja no tornarà, crec que este València ens ha regalat moments de felicitat. Especialment en els últims mesos, és obvi, però també hi ha hagut passatges que ens hi han permet dibuixar un somriure. I és que després de 'l'espantà' de Prandelli, Voro va agafar les rendes d'un combinat que feia olor a mort i el va fer reviscolar. Fins i tot, va aconseguir obrir el debat de si l'equip havia de lluitar per jugar a Europa. De no descendir a somniar amb la setena plaça. Únicament en uns mesos. Temps suficient per a apostar per un xic de la pedrera que hui s'ha convertit en un dels principals motius perquè Mestalla puga traure pit amb qui ja és un dels seus: Carlos Soler. Moltés gràcies, Voro.

Un valencianista de cap a peus que, a més, va contribuir a fer que Marcelino, sense dubte la millor notícia del 2017, netejara la Ciutat Esportiva de Paterna d'actius tòxics. L'informe del de l'Alcúdia, afegit a la informació recaptada prèviament pel tècnic asturià, va significar la primera pedra de la reconstrucció d'un vestidor podrit. Un grup humà que demanava a crits un canvi, una catarsi. I esta ha aplegat. De la mà d'un entrenador en majúscules, el qual estigué a punt de no arribar. De no ser per la insistència de Mateu Alemany, a saber on estaríem. Amb Setién en la banqueta i Alesanco encapçalant la direcció esportiva...ai mare! Millor ni pensar-ho. Per sort, el director general va imposar el seu criteri i amb el vistiplau d'Anil Murthy, van convéncer a Peter Lim. Ja estava béd'amigaxos, un poc de seriositat! Gràcies també a ells.

Però especialment, gràcies a tu. A tu aficionat que després de dos campanyes nefastes no deixares a la rata penada en l'oblit. A tu que has sabut -i no era fàcil- avantposar l'escut als mandataris que no encertaven una. A tu que vas manifestar la teua disconformitat des del respecte -aquells que no el tenen perden la raó- i que amb eixa protesta has permés que la situació pegara un gir de 180 graus i, així hages recuperat la il·lusió. Una qualitat sense la qual l'esport no té cap sentit. Diuen que un no s'adona d'allò que té fins que el perd. I per sort a mi no m'ha fet falta per a presumir de treballar en el dia a dia d'un equip que guarda el seu major tresor en la gent. L'afició que, per exemple, dissabte va acudir en massa a l'Antonio Puchades a veure una mísera sessió d'entrenament. Sou grans. Que afortunats som de tindre-vos! Mai em cansaré de pensar-ho. I des de hui, de dir-ho. Gràcies.