Quan la fórmula de l'èxit és la mateixa que la del fracàs

VALÈNCIA. Hagué un temps on havia gent que posava pancartes, preocupada ella, preguntant-se on estava Peter Lim. Com veig que ningú els dóna resposta ara que han recuperat el negociet de la graderia, m'agradaria calmar la seua inquietud: Segueix allà, a Singapur, sense vindre. Com sempre.

Continuant per esta via, podríem també preguntar què fou d'aquells pobres afligits que patien per no conèixer quin to de veu tenia Peter. Ande andarán?

Ja, quina gràcia, eh? És que en tota esta pel·lícula Meriton és l'únic que segueix en la mateixa posició de sempre, mentre la resta hem anat d'una banda a altra, donant per bona o roina una fórmula que mai va variar.

No, mire. La representativitat del club segueix reduïda a un entrenador en sala de premsa i un parell de futbolistes en zona mixta. Que el VCF pateix una ignomínia en la gespa: Silenci institucional. Que cau Mestalla: Silenci institucional. Que la gent no dorm a les nits veient-se a dos punts del descens: Silenci institucional. Que tot va de meravella: Silenci institucional. Que a Murillo li operen dos vegades de dos coses diferents… Doncs no t'enteres si l'entrenador no ho diu.

Les estructures del club continuen aprimant-se en lloc de preparar-les per al futbol del futur (que ja és present). En quatre anys no han fet guanyar a l'entitat un cèntim d'euro que no ingressara per sí mateixa abans de la seua arribada; i el model esportiu tampoc és molt diferent a l'anterior. La sagnia social no pareix tindre fi, i lo que és pitjor, ni solució. A falta de Messis, la postura del rostre agrí segueix vigent en lloc de somriure, venent diferenciació. La versió britànica —versió vintage— de tot el poder a l'entrenador no ha desaparegut, ell fitxa, ell decideix, el seu representant proposa i el seu intermediari de capçalera intervé.

Ah, però com ja no és Mendes, pues todo bien.

La política del rimmel, del diga'm vostè què vol escoltar, que jo li'l dic, tampoc ha variat gens. Aquell “els socis a partir d'ara serán el centre de la nostra gestió” durà el que tardaren a negociar els preus de les entrades. Aquella grandiosa secretaria tècnica destinada a corregir les deficiències del model amb prou feines ha tingut vida útil. A dos els resituaren a l'escola quan s'apagaren els focus. A un altre li proposaren reduir-se el salari a més de la meitat o marxar-se (i es va marxar) i dels que queden ningú sap dir quin rol exerceixen exactament. Igual ocorre amb el flamant CEO, que operativament pareix estar més per a ocupar-se de lo esportiu, tancant renovacions i traspassos que altra cosa.

Fins i tot, fijarze bien, Rodrigo segueix sent el teu davanter franquícia.

És el poder del resultat. El mateix que quan deixe d'arribar rescatarà de l'oblit tot açò a lo que ningú para atenció. Però tardarà, no s'alteren. Perquè realment sí hagué un gran canvi, d'un calat prou significatiu. Ara lluny d'estar en mans d'incompetents, o acudits de mal gust, les decisions són responsabilitat de tipus que saben d'açò. Que saben què volen, quan ho volen, i com ho volen. En homes de futbol que miren pel seu bé (que és el de l'equip) i no a soles per l'interès del seu padrí. És l'única i vertadera revolució, que haja ordre. Que els jugadors miren darrere de l'entrenador i en lloc de no vore res vegen alguna cosa. Que hi haja qui s'ocupe d'ells, i no soles per a acaronar-los, sinó també per a exigir-los. Una senzilla, clara, i contundent línia de comandament. Tan fàcil, i complicat, com açò.

La pena és que resulta un projecte efímer, molt de voga en la institució des de 1919, i quan s'acabe Marcelino, com es van acabar Quincoces, Di Stéfano, Benítez, o Cúper, s'acabarà tot ja que no s'està subjecte a model algun. Sent l'èxit, com ho fou sempre a Mestalla, una obra d'autor.

Al final, el futbol, en la seua versió més primària, tampoc és tan complicat. En ocasions n'hi ha prou amb encertar en els noms. I ho has fet. La resta, a la gent, sempre li va importar un colló.